Volen dir que parlem 14 llengües?
Transcripció literal del discurs del president del Consell de Mallorca en resposta a la intervenció d’una consellera que reivindicava “lo nostro”
Catalina Serra Garcías (consellera de Ciudadanos – Partido de la Ciudadanía)
[…] Li record que sa base de sa democràcia és sa llibertat d’opinió, sa llibertat de credo, sa llibertat de llengua. […] Jo li’s deman que defensem lo nostro, ses nostres hermoses paraules mallorquines: caramull, mamballetes, saïm, aguiat, lletuga. Volen que es mallorquins mos convertiguem en catalans?
Gràcies, president.
Miquel Ensenyat Riutort (president del Consell de Mallorca)
[…] i miri, jo, si lo que se parla de Califòrnia, del sud de Califòrnia, fins a la Patagònia, “del cabo de Gata al de Finisterre”, que deia aquella cançó del JR –se’n recorda?–, dic, això és castellà o espanyol, com li vulguem dir, a vostè realment li pareix que des dels Pirineus fins a Alacant i fins a l’Alguer lo que se parla són catorze llengües? És a dir, vostès realment ho creuen, això, que allò sigui tot espanyol i castellà, tot i ses diferències dialectals i ets accents de tot el món mundial, etcètera, etcètera? Ho creu, que realment, diríem, dins aquest territori se donen catorze llengües? Que se parla mallorquí, menorquí, eivissenc, formenterer, se parla després es barceloní, se parla es gironès, se parla es tarragoní, llavonses s’alicantí, llavonses es valencià, llavonses s’alguerès, llavonses s’andorrà, llavonses es de Catalunya…? Escolti, per això li deia: aquests dois…, no n’hem de dir. […]
Fragment del retrat de mossèn Antoni Maria Alcover, de Julio Balaguer, penjat al Saló de Plens del Consell de Mallorca.
Precisament a Mallorca tenim sa gran sort de tenir dos grans personatges. Un el tenim penjat aquí a sa paret, que és aquest que veu vostè aquí davant seu, que és mossèn Alcover. Precisament mossèn Alcover se va passejar per tots es territoris de parla catalana i precisament va fer una obra monumental que després va seguir un altre personatge, que és el que tenim allà penjat, que és don Francesc de Borja Moll, que precisament se varen dedicar a fer lo que vostè diu, no?, de recollir cada paraula com se deia a cada un des territoris, de tal manera que cada paraula és tan vàlida com s’altra, és tan vàlid ensumar com olorar, com saïm, com…, no sé com ho diuen per ses altres bandes no?
Vostès vendran…, ara: “Que serà lo pròxim? Que serem cent per cent catalans”? Jo li vull dir que, si noltros podem triar a dia d’avui, jo me demanaria que fóssim extremeños. (Rialles i aplaudiments.) Com a mínim, ara tendríem mil euritos per gastar per canviar es sofà i ses cortines. I a jo me farien content, si li he de dir sa veritat. O a lo millor, en lloc de canviar es sofà i ses cortines, tendríem per a aquesta moció que vostè ha presentat avui d’invertir en restauració de patrimoni, en recuperació de patrimoni, i tendríem més doblers.
I, si m’apura, això hagués estat una bona pregunta, que vostè m’hagués demanat aquí: «Com és que ets extremenys es poden gastar mil euros en canviar es sofà –per habitant, eh?– i noltros aquí no tenim per prestar es serveis bàsics com són educació…?» Vagi a fer una volta per segons quins pobles de Mallorca, per exemple per Caimari, i vorà una escola…, que cauen a trossos.
Jo en això de sa llengua pens una cosa, senyora Serra: s’objectiu d’una llengua és que sa gent s’entengui, sa gent se pugui comunicar. Això és s’objectiu d’una llengua. Bàsica. Per tant que cadascú xerri lo que vulga, lo que vulga. Si vostè vulgui xerrar català…, o castellà, xerri castellà, però me deixi a jo que m’expressi en sa meva llengua, perquè és sa d’aquí, és sa de mon pare, sa des meus padrins i sa des meus repadrins. I perquè cadascú pugui xerrar lo que li dongui la gana, però, hi ha d’haver un supòsit: que vostè conegui sa meva i que jo conesqui sa seva. I si vostè me diu que només s’ha de sebre castellà, dic: no se dona aquesta igualtat d’oportunitats. Perquè vostè me parla de drets. I es nostros padrins, es que han estat a pobles tota sa vida i que s’han expressat tota sa vida en mallorquí, no tenen dret, quan van a una residència, a parlar i que qualcú els entengui? O és que drets només en tenen ets altres?
Me diuen «pancatalanista» cada vegada que obr sa boca i jo ja els ho vaig dir un dia, jo vaig cercar una vegada en es diccionari a veure mem què volia dir això de «pancatalanista» i vaig trobar «pandereta», vaig trobar «pamboli» (rialles), però «pancatalanista» no ho vaig trobar. Per tant, un dia m’ho expliquin.
Però jo hi ha coses, francament, senyors, que jo no els entenc de cap de ses maneres. I noltros hem arribat en un punt que lo que hem de mester és reivindicar lo nostro. I reivindicar lo nostro també vol dir reivindicar sa nostra llengua, perquè entenguin que a dia d’avui…, i, si no, mirin quants de mitjans hi ha en una llengua i quants n’hi ha en unes altres, quin ús se dona a unes i quin ús se dona a ses altres, val?, i voran que està en situació desfavorable respecte a lo que és sa majoritària.
Per tant, si realment estimam lo nostro, lo que hem de fer és no dir dois i mirar ses coses des d’una altra perspectiva totalment diferenta.
Gràcies.
