Catalunya i la recerca científica
Mantenir el rumb constant a través de la tempesta
Catalunya resisteix la crisi financera que ha colpejat durament Espanya i ha aconseguit mantenir la investigació científica en molt bona forma. Com ho ha fet?
Per Anna Petherick
Original anglès: Staying a steady course through the storm [PDF]
Traducció: Rodolf Gimeno
A principis d’aquest segle, Catalunya, una comunitat semiautònoma a l’est d’Espanya, va dedicar grans esforços a l’impuls de la ciència d’alta qualitat dintre de les seves fronteres. Va oferir sous generosos i contractes permanents a investigadors d’elit de tot el món i va construir diverses instal·lacions dotades de la tecnologia més innovadora destinades a la recerca. «Des del 2000 fins al 2008, el finançament públic per a la investigació va experimentar un increment espectacular, al voltant del 10% anual», diu Josep Maria Martorell, qui fou director general de Recerca de la Generalitat de Catalunya des del 2011 fins al mes de febrer d’enguany. Aquells esforços van donar fruits i la ciència catalana es mirava el futur amb optimisme.
De sobte, la crisi financera va colpejar i ho va fer amb força. Poc després que Lehman Brothers fes fallida al setembre del 2008, l’índex de l’atur espanyol va augmentar un 40% en un any. A la primavera del 2012, quan l’atur era del 24%, el doble de la mitjana de la zona euro, Bankia, el banc hipotecari espanyol més gran en aquell moment, va haver de demanar el rescat.
Espanya es va veure forçada a fer retallades dràstiques en la despesa any rere any. En els cinc anys següents, l’Estat va reduir un 39% el pressupost en recerca i desenvolupament i va instaurar noves polítiques fiscals, com ara la prohibició de contractar professors universitaris en substitució dels que es jubilaven. «En aquests sis o set anys hem patit la que ha estat probablement la crisi de finançament públic més greu de tots els temps», afegeix J. M. Martorell.
Catalunya va sentir els efectes d’aquesta crisi. El Govern autonòmic, així com les institucions de recerca catalanes, es van amarrar ben fort per travessar la tempesta, en previsió de noves males notícies.
Tanmateix, el sector de la investigació catalana va aguantar-ne força bé la batzegada. La producció de publicacions científiques sobre recerca es va mantenir a bon ritme. També va continuar sòlida la posició de Catalunya en els principals rànquings internacionals d’universitats i instituts de recerca, i fins i tot va millorar. De fet, Catalunya va resistir els embats del temporal força millor que la resta de l’Estat. Entre el 2007 i el 2015 va rebre 180 subvencions del Consell de Recerca Europeu (ERC), molt més que no pas les de les altres setze comunitats autònomes juntes de l’Estat español. «El nostre èxit és molt important si es té en compte el nombre d’habitants de Catalunya», afirma Josep Tabernero, director del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) i cap del Servei d’Oncologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona. D’acord amb aquest barem, el nombre d’habitants, Catalunya és la quarta regió pel que fa als projectes de l’ERC darrera de Suïssa, Israel i els Països Baixos.
Persones abans que projectes
Per entendre l’èxit de Catalunya cal anar una mica enrere. L’any 2001, el govern català va fundar l’ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats), per atreure els investigadors amb més talent d’arreu del món, oferint-los un contracte permanent i sous competitius a escala internacional. Aquesta política es va recolzar en la creació de nous centres de recerca, enfocats en àrees estratègiques com ara la genòmica, la fotònica i la supercomputació, per millorar ràpidament la qualitat de la recerca a Catalunya.
Així, quan la tempesta finalment va arribar, Catalunya ja havia aixecat uns murs de contenció força resistents; només calia conservar-ne la solidesa. El govern català va mantenir el finançament de manera constant, fins i tot va augmentar-ne una mica el destinat a l’ICREA. D’aquesta manera, els centres d’investigació van continuar atraient el talent i mantenint els esforços per incrementar-ne la col·laboració, amb la fundació de l’Institut de Ciència i Tecnologia de Barcelona (BIST), creat per a coordinar aquests esforços.
L’ICREA va continuar contractant professors. «Es van oferir menys llocs de treball (durant la crisi financera), però això era exactament el que havíem previst per al futur abans de la crisi», explica Jaume Bertranpetit, director de l’ICREA des del 2007 fins al 2015. «On l’ICREA va notar la crisi financera», afegeix, «va ser en la durada de les entrevistes dels potencials col·laboradors. Solen durar una hora, però les vam haver d’allargar noranta minuts perquè tothom formulava les mateixes preguntes: la crisi econòmica que estem patint enfonsarà el país? Enfonsarà la recerca?»
Hi havia una lògica convincent darrere de la decisió de protegir l’ICREA. En un moment de crisi econòmica, quan les subvencions per a la recerca trontollen, l’únic que podien fer la majoria d’investigadors era esperar que les coses comencessin a millorar. Però els més talentosos podien aspirar a obtenir un finançament internacional.
En adonar-se de la magnitud de les retallades en el pressupost espanyol, els 250 professors d’elit de l’ICREA van començar a modificar les seves estratègies, dirigint les seves energies de captació de finançament cap a la Comissió Europea i les Institucions Sanitàries dels EUA. Aquesta iniciativa va funcionar molt bé: mentre els diners procedents de Madrid es reduïen, el finançament que els professors de l’ICREA aconseguien de l’exterior creixia. Això va ajudar a augmentar el prestigi de la institució: Sandra Brucet, biòloga especialista en ecologia aquàtica i que ha treballat a Noruega, Itàlia i Dinamarca, ja ambicionava esdevenir professora d’investigació de l’ICREA molt abans de ser contractada. «Sabia que aconseguir un lloc a l’ICREA seria molt difícil, però aquest era el meu objectiu. Volia treballar a l’estranger, però sempre havia volgut tornar a casa», ens comenta.
«El que veritablement oferia garanties era concentrar les nostres polítiques en les persones i no en els projectes», indica Arcadi Navarro, que fa poc ha estat nomenat secretari d’Universitats i Recerca pel Govern de la Generalitat. «Quan s’acaben els diners, has de deixar de finançar els projectes. Però si atraus les persones que són les millors en els seus respectius camps, aquestes tenen la capacitat suficient per sortir a trobar les fons de finançament a altres llocs arreu rel món. Si no haguéssim seleccionat aquesta mena de gent flexible i intel·ligent, no hauríem estat capaços de superar la crisi d’una forma tan reeixida.»
Innovar cap al futur
És evident que Catalunya no ha sortit indemne d’aquesta crisi. Els fons per estimular les polítiques de transferència tecnològica van anar minvant. Les empreses privades de l’àrea metropolitana de Barcelona van reduir les inversions en recerca i desenvolupament, com de fet havia passat arreu del món. Però sí que es van fer alguns progressos. «Empreses spin off d’alta tecnologia, amb la participació de professors d’ICREA, han captat més de 85 milions d’euros des del 2010», afirma Antonio Huerta, l’actual director de l’ICREA. Això potser no és gaire, d’acord amb els estàndards de Silicon Valley, però són 85 milions més dels que és van obtenir els deu anys anteriors.
Una iniciativa especialment encoratjadora, coneguda com el programa de Doctorats Industrials, es va copiar literalment de l’Innovation Fund Denmark (Fons d’Innovació de Dinamarca). En els darrers anys, el Govern català ha compartit 250 projectes de doctorat amb empreses privades en un acord de doble supervisió, acadèmica i empresarial, reduint els costos públics a la meitat i produint tot un conjunt d’investigadors joves qualificats amb una experiència industrial demostrable. Tot just acaba de sortir-ne la primera promoció.
I això no és tot: els projectes de doctorat industrial acostumen a crear relacions extenses i duradores entre les universitats i les empreses que van més enllà de l’àmbit estudiantil. «Hi ha un munt de nous acords signats en aquest sentit. El doctorat industrial és un motiu més perquè l’investigador (universitari) i l’empresa estableixin contacte. El programa és interessant, però el que passa més endavant encara ho és més.»
El nou lloc on desenvolupa la seva tasca J. M. Martorell, el Centre Nacional de Supercomputació, ha aprofitat la versatilitat de la seva tecnologia i ha creat un departament dedicat a la col·laboració industrial. El centre ha treballat molt intensament en la simulació de la dinàmica de fluids, la qual cosa ha obert la porta a tota mena de col·laboracions industrials. Recentment, el centre ha desenvolupat biosimulacions de teixits sencers o, fins i tot, d’òrgans, que han permès a les empreses farmacèutiques fer tests virtuals del comportament d’alguns fàrmacs. Així mateix, el VHIO, on treballa Josep Tabernero, serveix de model a altres institucions de recerca de la zona: la seva junta té més membres del sector privat que no pas del sector públic, cosa que facilita focalitzar l’activitat investigadora cap a aplicacions adreçades a la societat.
No hi ha dubte que la següent etapa en el desenvolupament de la recerca catalana requereix que el Govern estimuli encara més la col·laboració publicoprivada. Ara que els vaivens econòmics de la crisi financera comencen a amainar, aquests estímuls haurien d’incrementar-se, tot i que hi ha qui creu que la situació política podria endarrerir-ne els avenços. Des de les eleccions del desembre passat, Espanya ha tingut un govern en funcions durant gairebé tot l’any 2016, una situació que ha reforçat les veus que reclamen la independència de Catalunya. «També ha dificultat que els investigadors poguessin planificar els seus projectes a llarg termini», segons diu Eva Anduiza, guardonada recentment amb el premi ICREA Acadèmia, i professora del Departament de Ciència Política i Dret Públic de la UAB.
Però no tothom està preocupat, sobretot quan les incerteses polítiques actuals es situen en el context de tot el que Catalunya ha fet per incentivar el creixement de la seva tasca investigadora en els darrers anys i per resistir l’envestida de la crisi econòmica. «El que succeeix en termes polítics és important, evidentment, però el més important és que tinguem un Estat que sigui sensible a la innovació», afegeix J. M. Martorell. «I això pot passar dins o fora d’Espanya»
Els dies en què Catalunya va haver de sortir fora a cercar una estratègia favorable per a la investigació han tingut la seva recompensa. Arcadi Navarro, que tot just acaba d’acollir una delegació polonesa, afirma que les visites de representants de governs estrangers han estat freqüents. «Sempre ens pregunten quin és el nostre secret.»
Aquest article va ser encarregat i revisat pel director adjunt de Naturejobs.
Reblogged this on Rodolf Gimeno.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: "Catalunya i la recerca científica", per Anna Petherick [ANC Llengua] - Lliure i Millor