La pudor de l’arengada podrida
O com la caverna espanyola és una espavilada deixeble de la russa
Per Pere Grau, traductor d’alemany
Fins que sortosament s’ha jubilat, els catalans vam tenir moltes enrabiades amb el corresponsal del FAZ a Madrid, Leo Wieland. Per sort, aquest home era una excepció. El prestigiós diari alemany té bastants corresponsals a l’estranger que són un honor per al ram. Un d’ells és la corresponsal a Moscou, Kerstin Holm. Un article d’ella del 27 de febrer (“Així pot mentir vostè amb el màxim èxit”) explica entre altres coses com funciona la difamació dels contraris polítics. Holm cita el periodista rus Wladimir Jakowlew, fundador del diari Kommersant, que fa un parell d’anys va emigrar cap a Israel. En aquell moment Jakowlew, referint-se al temps en què estudiava periodisme, cap als anys vuitanta, va explicar com tenia de present el curset que va haver de fer de “periodisme de guerra”, en el qual aprenien a fer circular noticies falses i difamacions per tal de desmoralitzar les tropes enemigues. “El que passa –deia Jakowlew– és que aquells mètodes ara s’apliquen contra la pròpia població.”
Els congres no són arengades, però podeu estar segurs que, podrits, fan més pudor; i acabats de pescar, fan més fàstic
Un dels mètodes esmentats, i pel que sembla un dels més usats, era el conegut amb el nom de “l’arengada podrida”. Es tractava de fer circular l’afirmació o el simple rumor que tal o qual contrari del règim havia delinquit greument (assassinat, violació, corrupció massiva, etc.), sabent que amb tota la polseguera que s’aixecaria l’afectat ja no podria treure’s del damunt la pudor d’aquella “arengada podrida”. […]
Recordem-ho aquests mesos vinents. Segurament abocaran “arengades podrides” pel broc gros. Sortiran possiblement testimonis comprats (o víctimes de xantatge) que diran allò que els venedors d’arengades podrides voldran que diguin. La guerra bruta pot arribar a uns extrems de brutícia indignes d’un país culte i democràtic, uns adjectius que malauradament cada vegada es poden aplicar menys als nostres veïns de ponent, per culpa d’una casta política tan mediocre com corrupta.
Preparem-nos a rentar la pudor d’arengades podrides amb el sabó de la nostra decisió, de la nostra ètica i de la nostra indignació contra aquests mètodes repugnants. No ens creguem ni una d’aquestes abjectes acusacions, tret del cas que les proves siguin contundents i comprovables, cosa que en un 99 per cent dels casos no passarà. Deixem les arengades podrides al voral del camí i que se les mengin ells si volen. Nosaltres anem fent via com si res. A cada passa endavant que fem les bones olors augmentaran.
(L’article original, aquí extractat i editat, es va publicar a El Matí Digital)
Això és tan cert com que no pots abusar d’usar ‘arengades podrides’ perquè l’olfacte és un sentit que es satura ràpidament. Així que si uses una arengada podrida per tacar algú, farà efecte; però si uses arengades podrides per atacar tothom aquestes ja no en faran cap d’efecte. Tothom s’haurà acostumat a la farum col·lectiva. En aquests moments, l’abús d’arengades podrides de certs estaments està provocant que en siguem absolutament refractaris, amb el greuge de que algú que anava tacat de debò se’n lliuri camuflat entre els molts tacats de manera instrumental.
M'agradaM'agrada