La meva Europa

(reflexions al voltant de llengua i cultura, des del respecte i la tolerància)

de Miquel-Àngel Sànchez Fèrriz

Per als joves de la meva generació, parlar d’Europa a la Barcelona de finals dels anys seixanta tenia un dring exòtic, ja que la informació no circulava com avui. A punt d’entrar a la universitat, vaig rebre des de Ginebra la postal d’un amic de col·legi amb qui amb el temps coincidiríem a Brussel·les als serveis de la Comissió Europea (CE), amb un segell de la FIDE, la Federació Internacional d’Escacs, amb la divisa Gens una sumus, que va exercir en mi una influència premonitòria. Més endavant, va ser pels volts del maig francès del 68 que gràcies a un company d’estudis em vaig assabentar de la possibilitat de participar en un camp de voluntariat d’una organització alemanya de serveis comunitaris de joventut (l’IJGD), activa encara avui en dia. Logotip FIDE Gens una sumusAquell mateix estiu feia el meu bateig europeu en un camp organitzat a les instal·lacions municipals d’abastiment d’aigua de Hannover. Allà vaig entrar en contacte amb altres joves europeus i amb alguns operaris espanyols emigrats anys abans, que ens explicaven el seu esforç per tirar endavant en el país d’acollida, en una època en què Espanya era país d’emigrants. Complementàvem les activitats de treball amb la convivència durant els àpats, l’esbarjo i el lleure, tot socialitzant plegats en el respecte i la tolerància. Com a fons musical, allà vaig sentir per primera vegada la cançó Die Antwort weiß ganz allein der Wind, que més tard vaig redescobrir com a Blowin’ in the Wind, de Bob Dylan, de qui encara no havia sentit a parlar.

 

El rapte d'Europa

El rapte d’Europa

L’estiu següent vaig repetir l’experiència, i, gràcies a una informació facilitada pel British Council, participava en el camp internacional d’estiu d’East Mersea, a Sussex, socialitzant de nou en el respecte i la tolerància amb joves de tot Europa (amb fons musical dels Rolling Stones); a continuació passava dues setmanes a Greasby-Upton, Wirral, prop de Liverpool, a l’altra banda del riu Mersey, ajudant uns amics anglesos en les tasques laborals quotidianes i compartint amb ells la convivència i el lleure; i acabava fent autoestop i visitant Coventry fins a Stratford-upon-Avon, on els meus futurs dona i sogres passaven a recollir-me en cotxe de tornada des d’Escòcia.

 

Segueix un període d’esforç, de formació i de construcció d’una família, coincidint amb el final del règim de Franco i l’inici de la mal anomenada Transició política, tot esperant l’obertura de la societat espanyola i del seu ordenament polític cap a un marc més obert de convivència per als fills. En paral·lel, viatjàvem per la península ibèrica amb els fills, encara nens o joves. «Los catalanes, y también los vascos, son un personal muy viajero», ens havien dit en una ocasió a Cantàbria en els primers anys vuitanta. Vist ara amb perspectiva, aquests viatges responien a l’esforç per obrir finestres als ulls tendres dels nostres tres fills.

 

En una segona etapa d’experiències europees, ara compartides amb la dona i els fills, l’estiu del 84 fèiem tots cinc un viatge en cotxe per Anglaterra i Escòcia, en bed & breakfast. I érem testimonis de com la nostra filla petita, un marrec a punt de fer tres anys, ens deixava bocabadats demanant fish & chips o repetint (perquè, de llegir, ella encara no en sabia) This church is open daily, o, una tarda, a l’esplanada del castell de Warwick, no tenint cap timidesa a sortir a ajudar l’animador de l’espectacle a enfrontar-se amb the most terrible giant Barooka! Sortíem i empatitzàvem!

 

Parlament Europeu i auriculars en primer plaEl plat fort començaria l’any següent, quan, al setembre, i coincidint pràcticament amb la publicació de la meva traducció de Gargantua i Pantagruel, vaig començar a treballar a l’aleshores Consell de les Comunitats Europees en qualitat de traductor dels Serveis Lingüístics, en la secció de llengua espanyola. Viure a Brussel·les ens permetia fer sortides en un radi de 250 km a la rodona. Ulteriorment em recordo demanant perdó als meus fills i a la meva dona per haver-los donat la llauna explicant-los l’Acta Única Europea, en el cotxe, mentre anàvem de camí cap a Aquisgrà. Si no era Aquisgrà, podia haver estat Amsterdam, Bonn, Colònia, Luxemburg, París o Trèveris; o les ciutats belgues, com ara Anvers, Bruges, Dinant, Gant, Lovaina, Namur i Ostende, totes elles més a l’abast; o Redu, el bonic poblet belga del llibre. I també vam arribar més lluny: a Bohèmia i Praga o al Tirol austríac. A més, naturalment, de tornar en cotxe a Barcelona cada vegada que les vacances escolars ens ho permetien.

 

Una finestra oberta al món dels nostres fills era certament el fet de compartir espais i afanys escolars, a l’Escola Europea, amb alumnes de moltes altres nacionalitats -no únicament les dels llavors dotze Estats membres de les Comunitats Europees. No debades Brussel·les tenia ja la condició de seu de moltes empreses de projecció internacional. Allà compartien inquietuds, doncs, tot socialitzant-se plegats en el respecte i la tolerància, amb els seus companys alemanys, belgues, britànics, danesos, francesos, grecs, italians, neerlandesos i de moltes altres nacionalitats, organitzats en seccions lingüístiques, en un marc obert al multilingüisme.

 

Un episodi especial va ser la reacció dels pares de la secció de llengua espanyola a l’anunci, per part del director, que l’Escola tenia l’honor d’acollir les classes de català que havíem gestionat dos pares interessats, que es farien en horari no lectiu en les instal·lacions de l’Escola. Era la primera reunió de la secció, en aquella tardor del 1985. Les reaccions van ser espontànies: «¡Y andaluz!»«¡Y aragonés!»«¡Y bable!». El director va respondre invitant aquells pares que protestaven a fer les gestions pertinents i a formular les propostes corresponents, que l’Escola se sentiria molt honorada de poder atendre. El respecte i la tolerància els trobàvem a faltar més aviat en alguns compatriotes de passaport. En canvi, el professor de música, neerlandès, estava encantat de poder incorporar altres nadales al seu repertori ja plurilingüe en el concert de Nadal d’aquell any. Se les prometia molt felices: volia que els alumnes de la secció espanyola cantessin en castellà, català, basc i gallec. Però no havia comptat amb la tutora de la secció, que es va oposar que els seus alumnes cantessin «en los dialectos». Així, en aquell concert, les nostres filles van cantar El niñito de su madre i un 25 de diciembre, fun, fun, fun! molt particular, en un exercici sociolingüístic premonitori de la situació actual de contestació del català en els Països Catalans. Sort vam tenir de la sensibilitat de la resta del professorat, en general molt motivat i obert de mires, que van entendre perfectament el que representava Sant Jordi per a nosaltres a més de l’aniversari de Cervantes, és clar, fins al punt que, dos anys més tard, la vigília, era la professora gallega de la nostra filla qui li recordava que l’endemà era el dia de la rosa (la rosa que la nena li havia regalat a la professora la primera ocasió)…

 

Palau de les Nacions, a Ginebra, amb la cúpula de Miquel Barceló

Palau de les Nacions, a Ginebra, amb la cúpula de Miquel Barceló
Foto: Ludovic Courtès, CC BY-SA 3.0

Treballar al Consell em va permetre experiències laborals i humanes molt variades. En el meu despatx tocant a la rue de la Loi, des d’on albirava la Tour japonaise dels Musées d’Extrême-Orient, a primeries de l’any 1986 em va tocar traduir la decisió Erasmus, vehicle d’una certa idea d’integració dels pobles d’Europa, que a llarg termini pretenia que un 10% dels estudiants universitaris coneguessin un altre país comunitari cosa que va fer uns anys més tard la nostra filla gran a Nàpols estudiant-hi medicina. Em semblava una mesura molt encertada i engrescadora; donava molt sentit al que estava fent; m’hi sentia identificat. No m’hi sentia tant amb la normativa de les sicav, o amb la de les fronteres, que també s’engiponaven en aquells moments. Hi vaig fer estudis jurídics sobre dret comunitari, que em van servir per entendre millor l’entrellat de la construcció institucional comunitària, tan sui generis. Val a dir que inicialment la divisió espanyola tenia uns efectius inferiors en nombre a les altres (alemanya, anglesa, danesa, francesa, grega, italiana i neerlandesa), que en tenien cinquanta entre traductors i revisors; per això calgué contractar auxiliars temporals, a petició de la Representació Permanent del Regne d’Espanya, que també va sol·licitar que, en tot allò relatiu a la llengua, s’hi fes referència com a llengua espanyola. Així contribuí a la posada de llarg del castellà, que va passar a denominar-se español, tot i que, degut a la pruïja d’ocupar el primer lloc de l’ordre alfabètic, ocasionalment preferia denominar-la castellano (i encapçalar d’aquesta manera les llistes multilingües en què apareixia precedint els altres idiomes: castellano, dansk, Deutsch, ελληνικά, English, français, italiano, Nederlands i português). Quant al danès, tindria per a mi una importància especial, com aclariré més endavant.

 

Crec que devia ser aquesta la raó o una més de les raons per les quals el govern espanyol no va voler reconèixer el català com una llengua espanyola més i demanar-ne per tant l’oficialitat a escala comunitària, ni posar en risc el seu propòsit de preeminència del castellà per damunt de les altres llengües del regne, ni renunciar per tant a la unitat lingüística monolítica de la «lengua común». Va ser per a mi un toc d’atenció i, vist amb la distància dels anys, suposo que un punt d’inflexió.

 

Va ser una època molt exigent en què era freqüent haver de treballar fora d’horari. No em podia queixar, i a més em va tocar d’anar a l’illa de Barbados a cobrir una de les cimeres bianuals entre la CEE i els països ACP (les antigues colònies de l’Àfrica, el Carib i el Pacífic). Recordo també un vespre en què el taxista que em conduïa de tornada a casa, molt nerviós durant el trajecte, en deixar-me no pogué estar-se de preguntar-me si era iranià. Això em recorda igualment que, durant la meva segona estada a Copenhaguen, en un quiosc de l’estació central, volent provar el meu danès vaig demanar un exemplar del Politiken, però el quiosquer va allargar-me un diari escrit en farsi!

 

Unes altres oposicions em van permetre fer el pas al servei de traducció de la CE, on vaig fer-me càrrec d’un equip de traducció, sempre al castellà, però llavors sobre agricultura, pesca, política regional i instruments estructurals, a diferència del Consell, de temàtica generalista. De la CE recordo amb un agraïment especial les reunions setmanals que el nostre director neerlandès mantenia amb els caps d’unitat lingüística (l’alemany, l’anglès, el danès, el francès, la grega, l’italià, el neerlandès i el portuguès). Amb menor simpatia recordo les reunions amb els col·legues caps d’unitat de llengua espanyola: ens havíem de barallar per la promoció del personal!

 

Vaig prendre’m un temps sabàtic i em vaig incorporar de nou a la carrera docent, des d’on vaig ser cridat a participar en el 61r seminari europeu organitzat a Donaueschingen (Baden-Württemberg) l’octubre del 1993 pel Consell d’Europa per a gestors educatius de primària i secundària, juntament amb col·legues de fins a 34 països europeus (dels 47 que aplega) en la tasca de reflexionar durant una setmana sobre els recursos educatius i d’elaborar materials per a l’ensenyament de la idea d’Europa a l’aula de classe. 23 anys després ho recordo com una experiència molt engrescadora per al professorat.

 

Bandera UEI, coincidint amb l’adhesió d’Àustria, Finlàndia i Suècia, de l’Institut vaig tornar a Brussel·les per al que seria la meva darrera etapa a la CE, amb dos canvis importants. A nivell laboral, canvi de grup temàtic: assumptes econòmics, financers i industrials, mercat interior i competència, amb, entre d’altres documents revisats, els de preparació de la transició a l’euro; i, a nivell general, transició a l’anglès com a llengua de treball més habitual, premonició de les ulteriors ampliacions en sèrie que arribarien el 2004. En presentar la meva dimissió a la llavors Comunitat Europea va influir-hi el pensar que havia treballat prou pel castellà (llavors major d’edat amb el seu bateig «oficial» com a español) i que volia projectar la meva dedicació més cap al català. Quant al danès, hi he bolcat part dels esforços que m’hauria agradat dedicar al somni d’estudiant d’aconseguir l’ús actiu de les quatre llengües de prestigi del nostre entorn cultural (alemany, anglès, francès i italià): en efecte, en col·laboració amb el mateix company filòleg i poliglot danès, vam redactar el Diccionari danès-català i actualment traduïm al català tots els contes de H.C. Andersen (Eventyr og historier).

*

*     *

 

Com a conclusió d’aquestes vivències, m’agradaria esbossar unes propostes al voltant del procés d’integració europea, com ja ho havia fet anteriorment a Revista de Catalunya (núms. 74, 84, 102 i 124) . Com és sabut, el 21 de desembre de 2016 el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va dictar una sentència sobre clàusules abusives en els contractes celebrats amb consumidors (a propòsit de la clàusula sòl dels bancs), que sens dubte ha fet encara més visible la influència real de les institucions comunitàries en la vida quotidiana de tots els ciutadans europeus. Si ningú dubta de la bondat d’aquesta sentència, una altra cosa és la seva aplicació, que, com la de les polítiques comunitàries, en la pràctica correspon estadísticament en un 85% als Estats membres. Això vol dir que, si a escala local les coses no rutllen prou bé, és als Estats a qui els ciutadans han d’exigir en primer lloc les explicacions pertinents, més enllà d’acontentar-se amb les habituals excuses esgrimides pels representants estatals: «Nos lo imponen en Bruselas». Com si a Brussel·les les decisions es prenguessin soles!… Calen doncs ciutadans formats i informats, i unes polítiques educativa i formativa dignes.

 

Els exemples de la influència de la Unió Europea en la vida diària dels ciutadans són nombrosos. No sempre, dissortadament, en positiu. Recentment, la crisi dels fluxos de persones que fugen cap a països de la Unió Europea ha posat damunt la taula la necessitat de polítiques d’aplicació comuna per tal de trobar-hi solucions satisfactòries, ja que aquesta crisi de refugiats és dissortadament lluny d’estar resolta. Per això, tal com apuntava Josep-Lluís Carod-Rovira fa un any i mig, cal una política comuna d’asil i d’immigració, ja que no debades aquests refugiats o immigrants «d’alguna manera, ells són avui nosaltres, 77 anys enrere» (finals de gener, Argelers, Rivesaltes…).

 

Doncs bé, a parer meu, propostes concretes sobretot en els camps de la cultura, l’educació i la joventut em semblen els camins més prometedors; com, per exemple, la recentment anunciada creació per la CE del Servei Solidari Europeu. Fóra bo també de buscar una fiscalitat comuna, que harmonitzi progressivament els tipus dels gravàmens a escala europea. I, quant als procediments, cal trobar nous canals de cooperació més flexibles que, per exemple, permetin materialitzar l’oferiment del govern català al Consell Europeu de desembre passat no vehiculat pel govern espanyold’acollir uns 4.500 refugiats només a Catalunya!

 

Hem de recuperar i practicarla idea de solidaritat: a títol d’exemple se m’acut el que van fer uns amics als anys 70 després de viatjar pel nord d’Àfrica, que van posar el nom de Karim al seu fill. Hi havia pensat molt en aquesta idea des d’aquella postal que vaig rebre del meu amic, que després vaig retrobar a Brussel·les. Més endavant, parlant amb el meu director general, li vaig comentar el projecte que madurava feia anys, consistent en convertir la divisa de la FIDE en una iniciativa de la CE (la iniciativa GENS) per a promoure la solidaritat: Growing European Notion of Solidarity. Si en aquell moment l’acceptació que va tenir la idea va ser la d’una escolta cortesa i atenta, crec que ara el camp està més madur com per a insistir-hi: a temps de canvi, valors renovats.

 

Segell alemany de Jean MonnetI conclouria amb la mateixa idea amb què Jean Monnet va arribar al final del seu periple vital quan la Comunitat Econòmica Europea tot just acabava de fer les primeres passes: «Si calia recomençar de bell nou, ho faria per la cultura». La periodista alemanya Krystyna Schreiber ens ho diu d’una altra manera: «la riquesa d’Europa, allò que la fa única, és la seva diversitat cultural»; i en un altre moment: «cal un exercici de respecte i tolerància per a enfortir el projecte europeu». En aquests temps que vivim, aquestes dues veus autoritzades, sorgides del «motor francoalemany» en moments diversos de la construcció europea, ens inviten a reinventar l’ànima d’Europa a través de l’ànima dels seus pobles; o, com ha dit l’abat de Montserrat, a «superar l’estadi de ser un simple mercat d’estats per a arribar a ser una idea comuna de pobles i persones».

Miquel-Àngel Sànchez Fèrriz

29 de gener de 2017

Advertisements