Quan funciona la protesta?

Marcel Casellas 13N per la democràcia

La gent surt al carrer i protesta contra Donald Trump. Però quan funciona la protesta de debò?

Erica ChenowethWashington Post, 21 de novembre del 2016

Traducció: Rodolf Gimeno

La política de la dissensió ha tornat als Estats Units. Des del 2011, el país ha experimentat un ressorgiment de les accions populars, moviments com ara Occupy Wall Street (contra els desequilibris econòmics i socials a tot el món), Flood Wall Street (contra el canvi climàtic), Black Lives Matter (contra les morts de persones negres a mans de la policia) o Standing Rock (contra la instal·lació d’un oleoducte en una reserva sioux). Després de les eleccions del 8 de novembre, molts nord-americans han sortit al carrer i s’han sumat a les manifestacions  que han tingut lloc a gairebé totes les grans ciutats en protesta contra l’elecció de Donald Trump o en defensa seva.

Segons totes les informacions recollides darrerament, les accions de protesta popular s’estenen a tot el món, sobretot les que es relacionen amb la forma més comuna de contestació avui en dia: la resistència civil —en què civils desarmats s’enfronten als seus oponents per mitjà de protestes, vagues, vagues generals, boicots i altres formes de lluita no violenta.

Els recents desordres que han tingut lloc als Estats Units formen part d’aquest ressorgiment de la resistència civil, com Maria Stephan i jo mateixa destaquem en el Monkey Cage del passat mes de gener. No obstant això, aquest ressorgiment s’interpreta erròniament o, directament, de manera tergiversada. A continuació ofereixo 10 reflexions extretes de les ciències socials sobre la lluita no violenta que tothom hauria de conèixer.

  1. Des del punt de vista històric, la lluita no violenta és molt més efectiva que la lluita armada. Dels moviments enfrontats a les elits dirigents d’un país, la resistència no violenta ha tingut el doble de possibilitats de reeixir que la lluita armada a curt termini. Kathleen Cunningham també ha explicat que la pràctica de la no violència ofereix més possibilitats d’èxit que l’acció armada en les lluites per a l’autodeterminació. A més a més, les campanyes de resistència no violentes tenen deu vegades més possibilitats d’incidir positivament en les institucions democràtiques que les violentes. En realitat, la resistència armada sol afeblir la democràcia en països ja democràtics, mentre que la resistència no violenta no té aquest efecte.

  2. El nombre i la diversitat dels moviments de masses són importants. L’èxit dels moviments de masses té molt a veure amb la seva dimensió numèrica. La mitjana de participants en campanyes no violentes és onze vegades més gran (en proporció a la població) que la mitjana de participants en campanyes violentes. L’increment del nombre i la transversalitat dels participants pot significar l’èxit potencial del moviment. Sobretot quan la gent que no sol ser activista hi comença a participar —i si diferents classes, ètnies, edats, orígens territorials i altres categories socials hi són representades.

    The Problem We All Live With

    The Problem We All Live With, de Norman Rockwell

  3. La disciplina per a la no violència és essencial —sobretot quan els dissidents representen una minoria. Tots els moviments que plantegen un repte seriós a l’statu quo acaben sofrint algun tipus de repressió. La manera com el moviment dona resposta a la repressió ajuda a determinar la seva capacitat de permanència. Els moviments que responen a la repressió amb desordres i aldarulls al carrer tendeixen a extingir-se. Els que hi responen mitjançant la insurgència armada també acaben fracassant —sovint després de conflictes llargs i sagnants que impliquen la mort de molta gent innocent. Tanmateix, els moviments que responen a la repressió amb unitat, resolució i disciplina acostumen a reeixir. La disciplina per a no adoptar actituds violentes davant la repressió sovint requereix una gran coordinació, preparació i descentralització.

  4. L’ús combinat d’accions violentes amb no violentes no acostuma a facilitar cap canvi real. L’adopció o l’ús de “faccions violentes” —per mitjà de les quals alguns dissidents utilitzen la violència mentre la majoria del moviment roman no violenta— no ajuda a l’èxit de les campanyes basades en la no violència. Els moviments amb faccions violentes que aconsegueixen assolir els seus objectius ho solen fer malgrat els grups violents. (Vegeu l’estudi d’Omar Wasow sobre com els desordres i les protestes violentes van modificar l’opinió pública i la conducta electoral als Estats Units des del 1960 fins al 1975, i l’estudi d’Emiliano Huet-Vaughn sobre l’efecte de la violència en l’èxit de les protestes a França.) Els que sostenen que la violència i la destrucció de la propietat són necessàries per a l’èxit de les seves causes estan perillosament desinformats.

  5. Les tècniques flexibles i innovadores són fonamentals. Els moviments que depenen massa d’una única forma de protesta —com ara manifestacions, concentracions, peticions…— tenen menys possibilitats d’aconseguir els seus fins. Tampoc el clictivisme, o activisme a les xarxes socials, no implica una resistència reeixida. En el seu llibre, Kurt Schock explica que, per a assolir els seus objectius, els moviments han de passar de formes de lluita concentrades, com ara manifestacions, a formes disperses, com ara vagues puntuals i generals. En concret, els moviments tenen més possibilitats de tenir èxit quan canvien a tàctiques de risc baix, com ara vagues generals, quan la repressió es fa més intensa. També quan els moviments realitzen marxes silencioses —com va passar a Nashville, el 1958, en les protestes contra la segregació racial— com a forma de mostrar al món una immensa força simbòlica i, alhora, de mantenir una actitud no violenta per a enfrontar-se a les tragèdies.

  6. L’objectiu és canviar els incentius, no entendrir els cors. Els dissidents rarament obtenen la victòria fent crides a la consciència dels seus oponents o atacant la moralitat dels seus adversaris. En comptes d’això, Gene Sharp, en el seu treball (i Hanna Arendt abans que ell), destaca com a factor fonamental el fet que els qui estan al poder no poden mantenir el seu statu quo sense el suport i la complicitat de milers, fins i tot de milions, de persones que col·laboren amb ells de forma rutinària. Això vol dir elits econòmiques, funcionaris, autoritats culturals i forces de seguretat. Els moviments guanyadors tendeixen a aconseguir la fidelitat de diverses elits i grups lleials d’aquests pilars de la societat. La defecció, la deserció o la manca de cooperació de les forces de seguretat poden ser decisius. Un exemple ben conegut d’això que diem va ser quan la policia sèrbia es va negar a disparar contra els manifestants que exigien la dimissió de Slobodan Milosevic, l’octubre del 2000. Quan se’ls va preguntar als policies el perquè de la seva actitud van adduir que no podien disparar perquè entre la multitud hi havia cares conegudes, fins i tot les dels seus propis fills.

  7. Cal temps per a assolir la victòria. La mitjana de temps d’una campanya no violenta sol durar uns tres anys (que és tres vegades menys temps que la mitjana de temps d’una campanya violenta, per cert). Aquestes coses no passen d’un dia a l’altre.

  8. Planificar i prendre l’ofensiva és més efectiu que improvisar a la defensiva. És essencial tenir una estratègia —amb un objectiu final definit— des de la qual ha de fluir la tàctica. Per exemple, els moviments amb una organització global tenen més possibilitats d’assolir els objectius, malgrat les possibles accions de represàlia dels governs, que les protestes desorganitzades. Hi ha diverses guies pràctiques per a desenvolupar l’estratègia: aquesta, elaborada per activistes veterans, n’és una, o aquesta altra, elaborada per la Internacional de Resistents a la Guerra. Per descomptat, això significa també que les accions no violentes efectives impliquen moltes més energies dedicades a reunions i tasques de planificació i coordinació que a les accions mateixes. Un veterà activista em va dir una vegada que “el 95 per cent del nostre temps el dedicàvem a la planificació i la preparació; l’altre 5 per cent el dedicàvem a les accions”.

  9. Encara no s’ha arribat a un consens pel que fa a la forma més efectiva d’organitzar un moviment. D’una banda, els analistes coincideixen que la cohesió interna i una visió de conjunt són necessàries per a la solidesa i l’èxit d’un moviment. D’altra banda, concentrar el lideratge en una única figura pot ser extremament perillós. En general, el que s’ha vist fins ara és que els moviments necessiten un lideratge, però un lideratge compartit o difús ofereix més garanties d’èxit que l’existència d’un líder carismàtic. El més important és tenir prou consistència per a moure’s tots alhora i suficient descentralització per ser innovadors i eludir les formes més serioses de repressió.

  10. La gent va usar la resistència no violenta contra Hitler —i va salvar incomptables vides humanes. Tot i que va caldre una guerra mundial per a arrabassar el poder a Hitler i posar fi a l’Holocaust, les accions de desobediència civil van ser determinants per a la supervivència de milers de persones sota l’ocupació nazi —una fita increïble contra un règim implacable i exterminador. La millor crònica d’aquestes accions tant coordinades com descoordinades de resistència civil contra els nazis la tenim al llibre de Jacques Sémelin.

Hi ha nombroses fonts d’informació disponibles per als qui estiguin interessats en l’ensenyament i l’aprenentatge de la resistència no violenta. Recomano els recursos que ofereix l’International Center on Nonviolent Conflict, l’Albert Einstein Institution i la Swarthmore Global Nonviolent Action Database. Aquí hi ha una llista de diverses lectures sobre el tema.

Erica ChenowethErica Chenoweth és professora a la Josef Korbel School of International Studies de la Universitat de Denver i investigadora a la One Earth Future Foundation. L’Oxford University Press publicarà l’any vinent el seu pròxim llibre, Civil Resistance: What Everyone Needs to Know. Alguns fragments d’aquest article han estat adaptats d’un article anterior publicat al Political Violence @ a Glance.

* Foto sota llicència internacional Creative Commons Atribució 4.0 extreta de Waging Nonviolence

Advertisements