Rock’n’Roll polític

(Extracte d’un article publicat el 29.09.2015 al prestigiós diari alemany de tirada federal ‘Süddeutsche Zeitung’, sobre les eleccions catalanes del 27-S. Traduït per Pere Grau)

Rock’n’Roll polític

Peter Kraus

[…] A l’opinió pública alemanya, el “procés” (com s’anomena normalment entre catalans el camí del país des del seu actual estatus autonòmic fins a aconseguir la sobirania estatal) és mirat des d’una perspectiva que sembla molt estreta de mires. D’una banda la lluita pel futur polític de Catalunya és vist com una manifestació del conflicte entre les regions riques i les pobres. D’altra banda es conjura el fantasma de forts contrastos ètnics, com es coneixen en el cas de l’ex-Iugoslàvia. Però els motius econòmics només són un dels molts factors que aclareixen els esforços catalans per la independència.

Molt més important és la impressió existent en una gran majoria dels ciutadans catalans de no tenir, en tant que minoria estructural, cap possibilitat de defensar de manera efectiva els seus desigs en un estat que, 40 anys després de la mort de Franco, segueix actuant centralísticament en nom d’una nació espanyola “una i indissoluble”.

Una societat fortament dividida? Fins i tot entre els polítics el to segueix sent jovial

Tampoc hi ajuda voler interpretar el procés com a expressió d’una recerca d’identitat “etnonacional”, en aquests temps d’inseguretat global. Catalunya no és de cap manera una societat fondament dividida. Certament la qüestió “independència sí o no” polaritza els ciutadans. Com podria ser sinó? Però aquesta polarització –de manera semblant a la de l’any passat a Escòcia i el 1998 al Quebec– es porta democràticament. Als carrers i als bars de Barcelona no es nota cap mena de divisió fonda. I fins i tot entre polítics d’idees diametralment oposades, com Xavier Garcia Albiol, número u del partit espanyol conservador PP a Catalunya, i Raül Romeva, el cap de la candidatura de la coalició secessionista Junts pel Sí, el to del tracte es manté jovial.

L’angle de mira que predomina a Alemanya, i que s’autoconsidera políticament lliure de prejudicis, tendeix a mirar-se les demandes catalanes d’un dret a decidir col·lectiu des del rerefons del passat propi, que en qüestions nacionals ha estat molt problemàtic. A més, els excessos nacionalistes als Balcans durant la disgregació de Iugoslàvia hi juguen un paper, quan els observadors de la República Federal miren de classificar i de comprendre l’actual conflicte entre Catalunya i Madrid.

Sovint els catalans són vistos com a grotescs o com a noses, les seves demandes com a anacròniques, i una vegada i una altra se sent l’argument que en aquests moments Europa altra feina té que ocupar-se dels sentiments d’un petit poble situat entre el Pirineu oriental i la Mediterrània. Al bell mig de la campanya electoral catalana, la cancellera federal, amb la seva preferència per la “integritat territorial” espanyola, va enfortir el primer ministre espanyol Rajoy. A Espanya els desitjos catalans d’autodeterminació xoquen amb un mur granític, i entre els poderosos d’Europa tampoc troben advocats decidits.

Una munió de gent reflectida mentre enlairen estelades

foto: Pere Cerimoniós, 2016

Molts catalans senten com una humiliació que les seves sol·licituds siguin permanentment ignorades, no solament per Madrid sinó també per Brussel·les i Berlín. Els impressionants èxits de mobilització assolits al país pel moviment independentista des del 2010 ajuden també a superar el sentiment d’indefensió, a conservar l’esperança que fins i tot les dures realitats polítiques es poden superar si hi ha un engatjament col·lectiu tossut. Per a qui no hi ha altra política fora de les fermes fronteres de la política real dels estats, tot això els pot semblar innocent. Per als centenars de milers de catalanes i catalans que lluiten pel “dret a decidir” de fa anys, en una espessa xarxa d’associacions polítiques i civils, l’ample suport que reben les seves demandes és en canvi un signe de dignitat democràtica i de legitimitat. Essencialment, el procés català és l’expressió del desig d’aquests ciutadans de poder decidir ells mateixos sobre el seu futur polític amb regles democràtiques. El patetisme ètnic o el folklore enyoradís del passat hi poden jugar com a molt un paper molt marginal.

Això es palesa cada vegada que hom sent parlar els activistes […], una bigarrada coalició de forces polítiques liberals i esquerranes, organitzacions socials, intel·lectuals, artistes i esportistes, formada per aplanar el camí cap a una república catalana. Els parlaments dels polítics són emmarcats per un happening en el qual, a més de bandes locals de pop, i de la cantant afrocatalana de jazz Mònica Green, també hi participen els gitanos de “Sabor de Gràcia”. Els gitanos catalans dels barris barcelonins canten rumbes per la independència, acompanyats de vegades pel cantant Jerry Medina, vingut expressament de Puerto Rico. […] Els representants de Súmate (“Afegeix-t’hi”), una organització que es considera la portaveu dels catalans “immigrats”, fan abans les seves declaracions en castellà.

Aquest no és cap moviment que vulgui formar en el segle XXI un gueto etnocultural a l’antiga Marca Hispànica fundada per Carlemany, com han argumentat alguns intel·lectuals espanyols contra la “causa catalana”. És un moviment que fins ara en tots els seus passos s’ha esforçat a demostrar credibilitat democràtica i transparència cosmopolita. És, en gran part, un moviment que intenta obrir en la política real de “l’Europa dels estats” una escletxa per a “l’Europa dels ciutadans”. I és un moviment d’una nova mena que –com moltes coses que s’articulen des de baix en una Europa que sembla més escleròtica que mai– vol apartar maneres de fer obsoletes i portar un canvi de paradigmes polítics.

No és folklore reaccionari, sinó d’autoorganització progressista

El 13N 2016 defensant la democràcia a les fonts de Montjuïc. Unes lletres grosses diuen INDEPENDÈNCIA

El 13N 2016 defensant la democràcia a les fonts de Montjuïc.
foto: Krystyna Schreiber, 2016

El procés català representa molt menys una dansa identitària amb vestits típics empolsats i regressius que un rock’n’roll mediterrani adequat als nostres temps. Certament no tot és llum i també hi ha ombres. Però a Catalunya el moviment independentista, a diferència dels del Vènet o de part del de Flandes, no l’empeny cap xovinisme benestant ni cap atavisme racista. És més l’expressió d’una autoorganització de la societat civil i d’un desig d’autoafirmació de caràcter democràtic, que no vol aturar-se davant de les estructures encarcarades de l’Estat. I és precisament aquest caràcter innovador el que tant a Alemanya com a Europa s’hauria de prendre seriosament, per impedir que la Unió Europea es converteixi en un pur establiment d’ordre en el qual l’administració de l’statu quo no deixi cap marge als esforços per a una transformació democràtica.

Peter Kraus és professor de Ciències Polítiques a la Universitat d’Augsburg.

Anuncis