El dia més crític

The Case of the Catalans considerd, J. Baker

Els nostres corresponsals de l’estranger i part d’Espanya ens avisen d’una situació de màxima tensió al país dels diacrítics. L’Alt Comandament Normatiu n’ha fet escabetxina i, encara que s’excusen dient que és proposta i provatura, ja ens els coneixem i, amb clar abús de la veneració que el país els professa, ja es dóna tot per dat i beneït. Els lingüistes més fotetes s’han dividit en dos bàndols (amb trànsfugues continus entre els més fotetes): els de l’ambigüitat i els de la claredat, els Ambigus i els Conspicus.

Els Ambigus del Català que Ara es Parla, que fan costat a l’Alt Comandament Normatiu, se’n foten dels Conspicus Defensors de la Norma (tan bonica i esforçada, entretinguda) dient-los que són com els del català que ara es parla, reaccionaris, que combateren Mestre Fabra, o com els que perderen (no sabem qui) a la Guerra Verinosa.

El dubte que només es podrà resoldre quan els fets siguin prou consumats és si la decisió col·legiada per l’Alt Comandament Normatiu era necessària i beneficiosa per a la soldadesca dels parlants i l’artilleria dels escrivents.

La decisió ha esset pensada, molt pensada, repensada; és fins i tot racional, lògica, fonamentada (un gran luxe per al país). Ara bé, hom es pregunta àdhuc nogensmenys si més no: era necessària i profitosa? Calia petar-nos el nostre Timbuctú tipogràfic? Ens ho agrairan, diuen, les generacions futures (que, si tan futures són, tampoc no els deu urgir gaire).

―Oh, és que d’ambigüitat sempre en tindrem!―, s’exclamen. Però l’ambigüitat és la mare de la llengua i el lector és intel·ligent ―potser més que el redactor a qui tant costa aprendre quatre pautes ben eixerides i entretingudes.

Per sort, aquesta esbravada només afecta la llengua. Imagineu que parléssim d’independència. Ja fórem tots morts.

Bandera Negra en un gravat historicista, de Joaquim Furno i Abad (1832-1918) en una obra de Víctor Balaguer (1824-1901)

Bandera Negra, de Joaquim Furno i Abad
(Arxiu Minicipal d’Història de la Ciutat de Barcelona)

La conclusió per als conciutadans és clara: no ens feu cas si mai ens queixem, els lingüistes, pel desinterès social pel català, el seu ús i el seu bon ús. Si mai goseu interessar-vos-hi, preocupar-vos-en i tot, sereu gitats ben prest de l’àgora perquè aquest és el nostre ofici i l’Alt Comandament Normatiu només pot ser qüestionat pels que vagin prou sobrats per repartir estopa quan els vaga o qualque paperot o blog els recull l’exabrupte literari.

De fet, certament, tot és més simple: el que, pel joc i l’estirabot, sembla una esmena a la totalitat no ho és: són majoria els que agraeixen la tasca de l’Alt Comandament Normatiu, molt esperada, urgent, endreçada, requerida, necessitada. Ara, és possible fer-hi esmenes? Observacions? Desitjos fins i tot? Tant us reca que, de la nostra llengua, ens n’estimem els símbols més ínfims? Mira que ens en doneu sempre la tabarra. Doncs, sí, ens l’estimem i per això volem que ens ho expliqueu bé. Només n’esperàveu lloances i amén? Per què, doncs, tota la comèdia de la proposta si ja és tot tancat i barrat? Ja són a punt les galerades?

No seria millor parlar ―ara que ja hem jugat prou― estrictament de llengua? (Ep, sense deixar de jugar, que no perdéssim el tremp de l’humor ara!) D’arguments, d’ortografia, sintaxi, discurs, pragmàtica, el que convingui. Si ens ho expliqueu bé, hi posarem interès i atenció. I sempre lloarem la venerable, sacrificada, lluïda tasca de l’Alt Comandament Normatiu (i el cos d’elit dels Sobrats).

11 de setembre de 1714

11 de setembre de 1714, el dia més crític, d’Antoni Estruch i Bros (1873 – 1957), tot i que no és clar que l’autor hi posés aquest títol.

Boix Pitarra

Advertisements