“Els collons”

Article del traductor i filòleg Rafael Marco i Molina (@marcoimolina), membre de la nostra sectorial, publicat el 24 de juliol de 2016 a Lliure i millor.

Sóc un fanàtic de les matemàtiques, malgrat que em vaig decidir per les lletres. Una de les meves passions és crear fulls de càlcul on deso totes les dades que m’interessen sobre diversos aspectes: estadístiques de bàsquet i beisbol, detalls dels llibres que llegeixo, o bé aspectes relacionats amb la llengua. Perquè m’entengueu, us en poso un exemple: “Crosses lingüístiques i càstigs”, on anoto totes les vegades que faig servir al llarg del dia això que en castellà en diuen muletillas, quina he vomitat indegudament i el càstig que m’autoimposo; per fer-ho més gràfic, si compto que he fet ús del maleït bueno 12 vegades durant el dia, la penitència és llegir 12 pàgines de La filla del capità groc en veu alta. Si dic d’alguna manera, que és la que odio més profundament, el càstig sempre és el pitjor: llegir els tuits de la llista privada que m’he creat amb els partidaris dels QWERTY (o CSQEP o En Comú Podem) o com se’n diguin, que tenen més jaquetes i colors que en Sala-i-Martín.

N’hi ha una, però, que no se m’ha acudit de fer mai: la dels greuges que patim els catalanoparlants a tot el territori lingüístic —als Països Catalans, vaja!−. Afortunadament, perquè amb la ratxa d’aquests darrers mesos prou feina tindria només a omplir les cel·les del full de càlcul. Fa dies que llegeixo articles i comentaris sobre el cafè amb llet de Quimi Portet i Baleària, el socorrista negacionista, la pobra dona de Vic i el policia nacional, etcètera. Com sempre sol passar en aquests casos, la majoria d’articles de la banda catalana —diguem-ne així— tendeixen a explicar què ha passat, per què és injust el tracte que rep el catalanoparlant i com s’hauria d’enfocar una relació democràtica i raonable de diverses llengües en un mateix territori; de l’altra part, tenim a la banda espanyola —veieu que sóc equidistant en les denominacions—, que expliquen què ha passat, per què és injust el tracte que rep el monolingüe espanyol i com hauria de prevaldre la raó per canviar de llengua i parlar en l’idioma comú de tots, és a dir, en espanyol, i acabar entenent-nos-hi, que és del que es tracta.

Bé, arribats en aquest punt, jo he estat temptat d’escriure un article amb una sola frase: “Els collons”. Si heu arribat fins aquí us deveu preguntar per quins set sous dic això o que què significa aquesta befa. La idea no és meva. De fet, és de Raimon Pavia Segura. L’hi vaig llegir al seu mur de Facebook, encara que jo ja la tenia en ment, com vaig avançar cap al final de l’article del mes passat. Provo d’explicar-me (i no deixaré de fer una versió empitjorada del que deia en Raimon): estic tip d’intentar explicar res a qui no vol entendre-ho, estic fart dels que ni tan sols volen escoltar, dels que ja tenen la resposta preparada —bàsicament, tòpics— diguis el que diguis. Per tant, aquesta mena de persones, i en els debats lingüístics en són majoria absolutíssima, no mereixen el més mínim esforç. Així que us proposo que quan algú us digui les frases tantes vegades repetides: “Habla en cristiano”, “Eres un maleducado por no hablarme en español”…, els respongueu simplement: “Els collons”. I ja n’hi ha prou, que fer pedagogia perquè Espanya conegui les nostres singularitats —com no es cansava de repetir Jordi Pujol— és un dels romanços més beneits que ens han venut mai. Deia Raimon Barnils, i aquest record més o menys literal també és mèrit d’en Raimon Pavia: “¿Que no ens coneixen els espanyols? I tant que ens coneixen. Ens coneixen perfectament, i coneixen millor que nosaltres mateixos les nostres misèries, mesquineses, covardia i defectes, saben com enfrontar-nos, com comprar-nos. Per això, precisament perquè ens coneixen tan bé, fa tants segles que se’n surten de tenir-nos sotmesos i espoliats!”.

Ara bé, si no sou tan hiperventilats com jo i no us agraden les grolleries, el president de la Diputació de València, el socialista Jorge Rodríguez, en va amollar una de boníssima, que us pot fer servei: “A nosotros también nos cuesta seguirle cuando habla en castellano, pero más o menos, si habla despacito, también le entendemos.” I encara: “Jo també me sent ofès quan diu que no entén el valencià.” Una bona resposta per a una persona, el popular Javier Berasaluce (exalcalde de Requena), que fa unes declaracions públiques admetent la seva niciesa i no presenta la dimissió acte seguit. Si fa no fa, en la línia de Xavier Pericay (Ciutadans), que, arran de la polèmica d’en Portet i el cafè amb llet, va escriure un tuit en què defensava el dret a no saber català.

¿On s’és vist que algú reclami el dret a ser un ruc?

Anuncis