L’activista Savater topa amb la senyora Schreiber

El filòsof Fernando Savater, ideòleg del grupuscle polític etnicista UPyD, actualment extraparlamentari, es devia pensar que si li publicaven un article al prestigiós Die Welt –de quins mitjans, de quines pressions es va servir?…, un dia se sabrà tot– ningú s’atreviria a contradir-lo i ell se n’escapoliria sense pagar cap preu. Savater ja havia publicat al diari espanyol El País una versió anterior, lleugerament diferent, del mateix article.

Savater_UPYD

Doncs no, no se n’ha sortit indemne, vet aquí que una col·laboradora de la nostra sectorial, l’escriptora i traductora Krystyna Schreiber, va llegir allò de Savater, es va posar les mans al cap i va decidir actuar. Què es podria fer? Primer de tot, explicar als alemanys residents a Catalunya que el que deia Savater, per si no ho sabien, era tot mentida. Aquest primer pas el podia fer perfectament a través d’Arena-Online, posant per cas. Pensat i fet. Segon, fer córrer l’article d’Arena per tots els racons germanòfils del planeta que poguessin tenir algun interès en la situació actual d’Espanya i/o en el procés català.

Estem ara en aquesta segona fase, i és aquest el motiu pel qual publiquem la contundent resposta de la Krystyna en versió catalana i, quan ens arribin, en altres idiomes a què s’està traduint. Perquè corri encara més. Perquè, si fa no fa, els arguments suats de Savater són els mateixos que empren els unionistes arreu del món on poden deixar caure les seves consignes. Sovint, com estem comprovant dia rere dia, amb l’ajuda inestimable –si no la iniciativa– de les autoritats diplomàtiques espanyoles.

 

Resposta de l’escriptora i traductora Krystyna Schreiber a un article de l’intel·lectual espanyol Fernando Savater al diari “Die Welt”

Krys

Krystyna Schreiber

L’article del Sr. Fernando Savater, que va sortir el 14 de març a Die Welt, presenta el moviment independentista de Catalunya com si es tractés d’un moviment que amenaça Europa i els seus valors. Com a autora alemanya que des de fa temps segueixo els esdeveniments de primera mà i que he dedicat diversos llibres i articles al tema, vull contrastar aquesta visió de les coses amb unes quantes dades.

El moviment independentista a Catalunya és un moviment democràtic de base, que reflecteix la diversitat de la societat catalana. Els partidaris de la independència són d’origen divers, pertanyen a totes les capes socials i els dóna suport un ample ventall de partits, des de l’anticapitalista CUP, passant pels republicans d’esquerra fins als nacionalistes liberals del partit Convergència.

El nacionalisme català no ha estat mai ètnic, sinó lingüisticocultural. Catalunya ha estat sempre una terra d’immigració, sigui de gent del tercer món, o en el marc d’onades d’immigració massiva procedent d’altres parts d’Espanya, cosa que explica l’elevada proporció de població de parla espanyola a Catalunya. Només en els darrers deu anys Catalunya ha esdevingut la llar per a més d’un milió de persones d’altres països, de les quals un 15 % vénen de fora de la UE. Aquesta forta immigració ha portat al fet que cosa d’un 70 % dels ciutadans catalans no sigui d’origen català. Malgrat això un 48 % de la població ha votat clarament la independència, com s’ha demostrat en les darreres eleccions (de la resta, un 8,9 % volen un referèndum d’autodeterminació, i un 39 % estan en contra de la independència).

A més, els partidaris de la independència, tant en el camp de les institucions com per part de les iniciatives ciutadanes, sempre han subratllat el caràcter proeuropeu del moviment. I fa ben poc el Govern de Catalunya ha ofert a la Comissió Europea d’acollir uns quants milers de refugiats. Així hom pot veure fàcilment que el moviment independentista de Catalunya no es basa en un nacionalisme clàssic, excloent, ni tan sols antieuropeu.

A l’altra banda, Espanya, a la seva Constitució estableix la obligació d’aprendre la llengua castellana (art. 3). Només en algunes regions són també oficials “les altres llengües d’Espanya” (català, basc i gallec) i el seu ús és un dret, però cap obligació. Per part de l’Estat no són considerades de valor equivalent al castellà. Tres exemples, dels molts que hi ha, fan palesa aquesta actitud de l’Estat espanyol: la mínima projecció de la llengua catalana a l’estranger per part de l’Instituto Cervantes, que és finançat amb diners públics -també dels catalans-; la negativa constant d’Espanya a proposar el català com a una de les llengües de la UE, malgrat que és la novena llengua més parlada de la UE, i el fet que al Congrés espanyol no es pugui parlar en català. Encara que sigui la seu de representants de tots els ciutadans espanyols, també dels catalans. Aquesta situació té com a conseqüència que la majoria dels espanyols són monolingües. Bilingües només ho són les minories. La majoria del poble espanyol ni s’adona d’aquesta diversitat. Resultat: si senyals d’identitat com la llengua juguen un paper en el moviment independentista, no és a causa d’un regionalisme antieuropeu girat cara endins, sinó perquè l’Estat espanyol no ha estat capaç de fer justícia a la seva pròpia diversitat cultural.

Savater afirma que els partidaris de la independència diuen que són els territoris i no els individus els que han de decidir sobre la pertinença política. Ningú diu, però, que siguin les muntanyes, els boscos o els rius, els que hagin de decidir si Catalunya ha de ser o no un nou estat a Europa. Aquesta decisió l’han de prendre els individus que viuen a Catalunya. Si algú vol sortir d’un cercle, aquesta decisió l’han de prendre en primer lloc els afectats. Què passaria si de cop i volta la resta d’Espanya, en un referèndum, votés per la independència de Catalunya, però els ciutadans catalans no? Estaria llavors Catalunya obligada a fer-se independent?

Un altre argument de Savater és que els partidaris de la independència, mitjançant un referèndum, volen aclarir qui és català i qui no ho és. Per comprovar el grau de veridicitat d’aquesta afirmació, podem consultar el decret català sobre la consulta popular del 9 de novembre de 2014, que va ses suspès pel Tribunal Constitucional: quines condicions havien de reunir els ciutadans per participar en la consulta? Els criteris no eren el lloc de naixement ni la llengua, sinó el domicili fix a Catalunya i una edat mínima de 16 anys.

En darrer terme, el moviment independentista català és la resposta de base democràtica d’una gran part dels ciutadans de Catalunya a la política fracassada, central i social, de l’Estat espanyol, que no és capaç de complir la seva comesa, com a estat plurinacional, de ser també l’estat de tots els pobles que hi viuen. Aquest conflicte polític només es pot solucionar amb diàleg i amb capacitat de compromís que sigui per tots els seus actors una situació win-win, i no pas a través dels tribunals.

La formació de nous estats tampoc és cap novetat. I cada estat té una història pròpia de la seva formació. Sovint han sortit d’un context de violència. Però per què un nou estat que sorgeix d’un context pacífic i democràtic de base, hauria de tenir a l’Europa del segle XXI menys acceptació que aquells? Si el context polític en la formació d’una república catalana són pau, democràcia, solidaritat i la disposició de construir un nou estat a Europa per tots els seus habitants, que sigui solidari amb els seus veïns, i especialment amb el seu estat-mare Espanya, llavors la construcció d’un estat d’aquesta mena representaria un enfortiment dels valors europeus, i per tant d’Europa.

El que és segur és que el bloqueig d’una via democràtica en la qual milions de ciutadans europeus puguin decidir sobre el seu futur polític, només tindrà conseqüències negatives i portaria un afebliment del projecte europeu.

Krystyna Schreiber, escriptora

(Traducció: Pere Grau)

Advertisements