Com sona la Liz?

Dins del drama fonètic que sovint s’assenyala de forma tan estesa entre els professionals del micròfon, avui @yuribcn alertava d’un cas que ens és proper arran de les eleccions per a la formació del Secretariat Nacional de l’ANC:

Tot i que estem plenament d’acord amb el fons del plany d’en @yuriBCN, hem detectat ràpidament ―tal com ell ens ha ratificat immediatament― la imprecisió habitual de confondre sonores i sordes, i s’ha aclarit que Elizabeth es diu en anglès (com en català, Elisabet) amb essa sonora i no pas sorda: /z/ “as in Zion” (fricativa alveolar sonora). En cap cas, per descomptat, fricativa interdental [θ]!

En el cas de Liz, en ser final de paraula, és possible que en algunes realitzacions es “dissolgui” més en una fricativa alveolar sorda (/s/).

Quan confonem sonores i sordes, quan pot semblar-nos que la essa sibil·lant de “fressa” és més sonora, podem recordar (amb els capcirons a la gola) que la essa és sonora quan les cordes et vibren.

― Què et fa vibrar més?

―La essa sonora quan dic el teu nom, Zània.

És curiós, d’altra banda, comprovar que en origen, el nom en grec era amb sigma (generalment lletra sorda -en fonètica, una lletra sorda no és mai muda tampoc-): Ελισάβετ.

I, en canvi, fricativa postalveolar sorda (com a “caixa”) en hebreu, origen de la forma grega, Elišévaʿ (Elisheba /əˈlɪʃᵻbə/;   ֱלִישֶׁבַע / אֱלִישָׁבַע , Elišévaʿ, Elišávaʿ; “Déu és el meu jurament”, “aquella qui estima Déu” o, alguns aventuren, “el meu Déu és abundància” o “generositat”).

Anuncis