Cinema i català. Una victòria franquista que ens empassem tots com si re

Aquest és un article que costa d’escriure, t’hi resisteixes fins al final, però crec que cal fer-lo, cal dir-ho.

Divendres, 18 de desembre, vaig entretenir-me a demanar dades sobre l’estrena de la nova pel·lícula de Star Wars. Vaig mirar-ho només en un complex, el centre Splau de Cornellà.

La pel·lícula s’estrenava allà en 4 sales HD (680 localitats, totes en ESP), 2 sales VOSE (80 localitats), 11 sales ESP (2.350 localitats) i, finalment, 2 sales CAT (98 localitats). Cap de les sales es va omplir del tot: a les HD van quedar buides 85 butaques; a les ESP en van sobrar 320; a les VOSE, 17. Total, en ESP van sobrar unes 400 butaques de 3.200, fent números rodons.

A les CAT van quedar sense ocupar 40 seients. De 98. Són dades de dos quarts de vuit del vespre. Una de les sessions ja havia començat, a un quart. Potser es va omplir l’altra sala? Tant de bo. Però Star Wars en català, divendres, al Splau, faria un trist paper igualment, amb 80 espectadors màxim.

Em direu: “Era a Cornellà!” Responc: Cornellà és tan Catalunya com Castellfollit del Boix. I a més, el Splau és una cruïlla de camins, al costat de la ronda de Dalt, amb sortida pròpia, on arriba gent de tot arreu. Ho podeu comprovar quan vulgueu. Que amb xifres més globals podríem maquillar-ho? Sí, d’acord, potser sí.

Crit de PsychoPerò a on vull anar a parar? A flagel·lar-me i a demanar que us flagel·leu amb mi? No, quina bestiesa.

Vaig al que dic ara. La política lingüística d’anys i panys de franquisme i, DESPRÉS, de televisió i de cinema en espanyol a dojo, en quantitats industrials, al costat d’un miserable rierol de producció catalana, al costat d’un escanyolit doll d’emissió en català, ha fet forat. Ha fet un forat BESTIAL! Terrible. La gent, molta gent, gent que ha estat a la V, a la Via, a la Meridiana, gent que ha votat Sí-Sí i Junts pel Sí i la CUP, s’estima més mirar el cine en espanyol. O, simplement, els és igual, ja ho tenen assumit. Encara que siguin catalanoparlants de tota la vida i tinguin no vuit sinó setze cognoms catalans al darrere. Sí, és així. PREFEREIXEN MIRAR CINE EN ESPANYOL O ELS ÉS INDIFERENT. Ni s’hi fixen, si és en espanyol.

Ho han aconseguit. És un èxit històric i psicològic de l’espanyolisme unitarista. Ho han aconseguit!

(Això no s’arregla amb quatre còpies més de cintes en català, ja ho veieu, ni que ho paguin les distribuïdores –que ho haurien de pagar elles, només faltaria, què s’han cregut?)

Això s’arregla –potser!– amb un canvi dràstic, contundent, sense falses compassions, de la política lingüística d’aquest país.

I aquest canvi, em sap greu dir-ho així, no pot ser radical com hauria de ser si, tèbiament, condescendents, pretenem que l’espanyol tingui algun estatut de reconeixement paral·lel en el nostre futur estat.

Pel que fa a drets d’ús particular, sí. Parlo dels drets d’ús públic col·lectiu: ni parlar-ne! De productes de consum massiu: ni parlar-ne!

Al Splau, per exemple, hi podria haver dues sales amb 98 places en total per a veure l’estrena de Star Wars en espanyol. Sempre hi pot haver passavolants de Burgos, que segur que hauran fet la reserva amb temps. I 17 sales, amb 3.200 places en total, per mirar la pel·lícula en català.

Per defecte, en català.

I a les distribuïdores se’ls ha de dir: “No, miri, a Catalunya el cine es projecta en català, m’entén?”

I les versions subtitulades –tant de bo siguin moltes, i aprenem altres idiomes–, han d’estar subtitulades en català. Com a mínim el doble, i abans, i amb avantatges.

No costaria gaire, canviar el xip de la gent. “Ah, d’acord, el cine és en català.”

I el mateix amb els DVD, els jocs, els llibres…

Els llibres, sí: “Qualsevol llibre que vulgui vendre vostè en espanyol l’ha de publicar un mes abans en català. I al mateix preu, o més baix. Ho diu la llei.”

Cal fer-ho com en el franquisme però a l’inrevés? No, perquè s’hauria de posar als programes electorals i a la constitució i allà on sigui, i la gent ho votaria lliurement. I l’espanyol no estaria prohibit, estaria en segona posició (si volen). I llavors, MÀ DE FERRO, intransigència total, seguint estrictament les indicacions que han anunciat aquells programes electorals i aquelles lleis democràtiques, no en contra de ningú sinó a favor d’una llengua que se’ns mor.

Tothom ho entendrà si ho expliquem bé, amb xifres reals. No amb les xifres falses que ens fem nosaltres mateixos preguntant a la gent si parla el català, si el llegeix… Què vols que diguem, la gent? Sempre direm que sí!

Per això he descrit amb detall les xifres reals: perquè qui sigui, qui encara no hagi pres consciència del drama, de la tragèdia, en prengui.

D’UNA PUNYETERA VEGADA, COI!

Pere Cerimoniós

Anuncis