Els drets humans i la síndrome d’Estocolm – RP-11

Els drets humans dels culers

[…] un afeccionat català ha de ser capaç de brandar la seva bandera al carrer, a Catalunya com a la resta del món, i expressar la seva opinió sobre el futur de la seva regió. També pot fer-ho a tot Europa, fins i tot a Madrid.

Per tant, també hauria de poder fer-ho en un estadi.

La UEFA té drets, però també obligacions. Entre d’altres, la de respectar la llei.

I, per descomptat, el que serveix per a la UEFA, autoritat virtuosa, serveix també per a la FFF, la LFP i, naturalment, la FIFA.

Esperem, doncs, que el president del Barça, Josep Maria Bartomeu, estigui prou boig per arribar fins al final per tal de satisfer les seves intencions. Perquè en definitiva, en paraules de Craig Tanimoto, «només aquells que estan prou boigs per voler canviar el món ho aconsegueixen.

Thierry Granturco, Le Barça, l’indépendance de la Catalogne et la liberté d’expression, Le Huffington Post – Le Monde, 30 d’octubre de 2015. Fragments traduïts del francès per Iolanda Casacuberta.

La síndrome d’Estocolm

No Somos Delito se amordaza en Madrid contra la Ley de Seguridad Ciudadana del PP

No Somos Delito, 1/11/14
Foto: Adolfo Luján

[…] No discutim sobre tecnicismes d’aprenent de jurista, sinó sobre el principi d’autodeterminació d’un poble que ha votat lliurement i democràticament la pròpia secessió. Si no pot tirar això endavant, vol dir que la democràcia no té gens de valor. Vol dir que Catalunya és presonera d’un estat i d’un sistema polític i jurídic del quan no vol formar part. N’hi ha que han fet notar que el “sí” a la independència no s’ha votat per unanimitat. Si parlem d’això, no em sembla pas que s’hagi demanat mai la unanimitat per crear l’estat espanyol, ni de fet per a cap altre (ni amb més raó per continuar formant-ne part). Per això, si l’estat espanyol hagués d’impedir la secessió per la força, voldria dir que Catalunya és sota ocupació estrangera. I seria interessant veure les reaccions dels benpensants de mitja Europa davant d’un context com aquest.

No hi ha cap raó lògica, tret del costum, per refusar d’entrada les demandes secessionistes de Catalunya (o de qualsevol altre). Qui ho fa és simplement víctima d’una dependència psicològica respecte a l’estat, que el porta a justificar i a sotmetre’s voluntàriament i totalment al poder constituït, creant una mena de relació de solidaritat entre víctima i botxí.

Ah, aquestes últimes quatre ratlles, per a la vostra informació, són la definició de la Viquipèdia sobre la síndrome d’Estocolm.

Giacomo Lev Mannheimer, La libertà di Barcellona e la sindrome di Stoccolma, blog Il Leviatano – Il Giornale, 9 de novembre de 2015. Fragments traduïts de l’italià per Pere Saumell; la negreta és de l’original.

Advertisements