Què farà ara la UE? – Resum de premsa 09

Què farà ara la UE?

Estelada a la UE - dibuix Kap

Estelada a la UE Dibuix: Kap, 2012 (a La Vanguardia)

La UE té, aquí, una oportunitat única per demostrar que és efectivament garant de la pau, tal com va afirmar el Comitè d’Oslo el 2013 quan se li atorgà el premi Nobel de la Pau. Però ara com ara, la UE mira cap a una altra banda. Les grans potències de la Unió, amb França i Alemanya al capdavant, es neguen a abordar el cas català. Pitjor encara, donen suport obertament a Madrid, prenent partit en un debat intern sota l’aparença de falsa neutralitat. Però en cas d’aplicació de l’article 155, cal esperar que els catalans apel·lin a aquesta mediació i invoquin l’article 7 del Tractat de la UE, que preveu la suspensió d’un estat membre per violació dels drets democràtics. Aquest cop el cas de Catalunya no podrà continuar sent ignorat per la pusil·lanimitat d’Europa.

Romaric Godin, Catalunya inicia la ruptura amb Espanya, La Tribune (París), 27 d’octubre de 2015. Fragment traduït del francès per Iolanda Casacuberta.

Com respondrà Europa?

Tot això és una mala notícia per als altres països de la UE, que esperaven secretament que el conflicte català s’extingís tot sol. Si s’aprova l’explosiva resolució catalana, la resta de països de la UE ja no podran actuar com si no hagués passat res. En la resolució també ens dirigim directament a la UE. Com reaccionarà davant d’això? Quina serà la posició de la Comissió Europea? Podrà el Consell Europeu eludir encara aquesta qüestió ara que, per primera vegada en la història de la UE, una regió es rebel·la obertament contra el govern central?

Bart Maddens, Pourquoi la crise politique en Catalogne tombe très mal pour la N-VA (‘Per què la crisi política a Catalunya se li posa molt malament a la N-VA’), Le Vif – L’Express, 2 de novembre de 2015, Fragments traduïts del francès per Iolanda Casacuberta

Catalunya, com la República Txeca

N’hi ha prou amb seguir l’exemple d’un país de mida petita, com la República Txeca. Membre de la Unió Europea, però no de la zona de l’euro (i proclamant a tothom que vulgui escoltar que aquesta és l’última cosa que desitja) reuneix globalment les mateixes característiques que el darrer candidat a la condició d’Estat confeti que és Catalunya. Sens dubte, és més gran. 78.000 km2 en comparació amb els 32.000 de Catalunya. La població de la República Txeca és un 50 % superior a la de Catalunya. Però, pel que fa a la resta, són germanes. Els seus PIB són idèntics, els ingressos per càpita no són gaire diferents. Estan obertes a l’exterior de manera similar. Coincideixen en molts temes, per exemple, els migrants, que cap dels dos països no vol, doncs creuen que ja han donat molt. Catalunya pot trobar en aquesta comparació totes les raons per ser, ella també, independent. Si en volguéssim afegir, caldria incorporar Eslovàquia i, per descomptat, Eslovènia.

Pascal Ordonneau, La fausse indépendance des petits pays européens (‘La falsa independència dels països europeus petits’), Les Echos, 3 de novembre de 2015. Fragment traduït del frances per Iolanda Casacuberta.

Paraules prohibides

Reivindicar l’ideal d’autonomia i poder d’un territori determinat i d’una població específica a Europa és “la” primera prohibició política. Qualsevol que pronunciï unes paraules amb una mínima tendència independentista és tractat de feixista, terme desacreditant per excel·lència, pels ideòlegs del debat públic. I l’efecte d’empobriment del seu significat en el vocabulari polític davant la mínima insinuació de discurs polític anticonformista es completa amb pesar.

Perquè per a aquests criminalistes del pensament, estar a favor de la independència d’una regió política (Flandes, Escòcia, Catalunya, etc.) és una ofensa al federalisme europeu que ens venen, sense trobar cap recolzament popular fora de les classes mitjanes i altes en el capital cultural segur dels Verhofstadt, Cohn-Bendit, Hollande, Merkel, i no continuo perquè la llista és molt llarga. Aquests parlen d’unió, solidaritat, força i, cecs com són, persuadeixen el poble europeu que aquesta unió, aquesta solidaritat, aquesta força només es poden aconseguir a través de les institucions eurocràtiques i l’abandonament progressiu de la sobirania nacional.

Jonathan Dehoust, Oser redessiner l’Europe au 21e siècle (‘Gosar redibuixar Europa al segle XXI’), Le Vif – L’Express, 3 de novembre de 2015. Fragments traduïts del francès per Iolanda Casacuberta.

L’excés de nacionalisme espanyol

Fins i tot em pot semblar commovedor l’excés de nacionalisme de l‘Espanya central i castellana, en especial perquè conviu amb alguna democràcia interna (i així es distancia dels nacionalismes extremistes d’esquerra i de dreta). Ara bé, no és per això que no simpatitzo amb els pobles peninsulars als quals no els agrada l’Espanya centralista i, per tant, exaltada. Veig que el govern del PP a Madrid va per mal camí: va incitar la independència catalana en tancar-se a debatre amb la regió un nou acord financer. […] En fi, esperem que la situació no arribi als límits extrems als quals el PP sembla que l’està empenyent, sobretot si tenim en compte que Europa va fomentar —als Balcans, per exemple— altres independències de caire menys democràtic i pacífic.

Pedro d’Anunciação, Catalunha independente e republicana (‘Catalunya independent i republicana’), Jornal Sol, 30 d’octubre de 2015. Fragments traduïts del portuguès per Gemma Salvà i Santanachs.

La imatge és un dibuix de KAP, humorista gràfic del diari La Vanguardia; li  agraïm la gentilesa per deixar-nos-la reproduir aquí.

Advertisements