Els errors històrics espanyols i l’estratègia de Catalunya – Resum de premsa 05

Els errors històrics d’Espanya

En demandar Artur Mas, la Fiscalia de l’Estat li ha ofert un bon aparador, i també ha pres el risc de judicialitzar el problema català. Però, no obstant això, es tracta d’un error històric dut a terme amb gran convenciment pel govern de Mariano Rajoy. Ara bé, res no pot ser més profitós a la causa independentista.

Mas al Palau de Justícia i batlles amb vares. Foto: Reuters

Mas al Palau de Justícia
foto: Reuters

Aquest comportament sempre ha estat, històricament, la norma. El 1906, per aturar les vinyetes satíriques del setmanari català Cu-Cut, el govern conservador madrileny va aprovar la Llei de jurisdiccions, que posava sota la jurisdicció de l’exèrcit els atacs a la unitat d’Espanya. Aquesta decisió va portar el conjunt de les formacions regionalistes de l’època, des de l’esquerra republicana fins a l’extrema dreta carlista, a reagrupar-se en una coalició electoral: Solidaritat Catalana, la qual es va endur, a les eleccions generals del 1907, 42 dels 45 diputats catalans. […]

Segon error: l’elecció de la data de la citació d’Artur Mas. El 15 d’octubre és, efectivament, el 75è aniversari de l’afusellament al fossar del castell de Montjuïc, a Barcelona, d’un altre president del govern català, Lluís Companys, per les autoritats franquistes. […] Sens dubte, Artur Mas només s’arrisca a ser destituït i no pas executat i la justícia espanyola d’avui dia no és la de 1940; però per als independentistes aquesta “coincidència” de dates estableix un clar paral·lelisme i permet insistir en la repressió al moviment catalanista per part de l’Estat. Per ells és fàcil reconvertir allò que s’assembla més a una provocació en un avantatge. I més encara quan el procés de Lluís Companys no ha estat mai anul·lat per Madrid, malgrat les peticions del govern català. Altrament dit, els moviments independentistes es troben ben posicionats per insistir en les ambigüitats de l’Espanya postfranquista i per posar en evidència que, per preservar la seva unitat, Espanya no dubta a recuperar certs vells tics. […]

Romaric Godin, Catalogne : pourquoi la convocation d’Artur Mas devant la justice a été une erreur (fragment), La Tribune, París, 15 d’octubre de 2015. Traducció del francès per Valentí Garriga.

Demostrar la deslegitimació d’Espanya i dignificar el procés

Darrere «el sinuós full de ruta de la independència catalana sembla haver-hi una doble estratègia de provocació i justificació, l’objectiu de les quals no són primordialment els catalans o els espanyols, sinó més aviat l’audiència internacional. En reafirmar repetidament la seva sobirania diluïda, explotant les llacunes del marc constitucional espanyol, els sobiranistes catalans semblaven esperar –i potser encara esperen– provocar l’Estat espanyol i deslegitimar-lo davant de la comunitat internacional.

Per altra banda, l’altra llança d’aquesta estratègia busca dignificar el projecte secessionista. La cadena humana més llarga, la torre humana més alta, les consultes populars (2014), o les eleccions plebiscitàries (2015): aquestes no són simplement manifestacions de la voluntat del poble, sinó que són peces de teatre polític amb un propòsit retòric específic. Contra les acusacions de manipulació política, de radicalisme, d’intolerància etnocèntrica o d’egoisme econòmic, han tractat de persuadir les audiències rellevants dins i fora d’Espanya de la paciència, l’enraonament, l’autenticitat, la resistència i el caràcter inclusiu de les aspiracions catalanes d’independència.

El temps dirà si el projecte d’independència català tindrà èxit. El que és d’interès no és només el context polític, sinó també el seu context normatiu més ampli. Mentre que els documents constitucionals de croats i eslovens invocaven amb orgull el 1991 el seu dret legal internacional a la autodeterminació, els catalans han estat molt més conscients dels matisos en la jurisprudència internacional contemporània. Saben que no existeix un consens jurídic que els permeti expressar de forma convincent el 2015 el seu dret a la autodeterminació extrínseca.

També saben que la millor possibilitat de guanyar-se el suport dels que es prenen el dret internacional seriosament –independentment de la seva vaguetat– és d’establir el control efectiu sobre Catalunya sense violar les normes imperatives del dret internacional, o demostrant que han estat oprimits sistemàticament per part de l’Estat espanyol. Provocant Espanya mitjançant la simulació de la seva sobirania abans de declarar la independència de forma unilateral, esperen aconseguir o l’un o l’altre.

Zoran Oklopcic (Carleton University, Ottawa, Canadà), Why the role of international actors could be key in settling Catalonia’s standoff with Madrid over independence (fragment), a The London School of Economics and Political Science, 19 d’octubre de 2015. Traducció de l’anglès per Jordi Vilanova.

Advertisements