La llengua nostra, tan maltractada

de Pere Saumell (editor de textos)

Hem d’arribar a Ítaca, però vius

I la llengua, el català, és la nostra ànima, és el que ens fa estar vius.

Hi ha estats que tenen una llengua compartida amb altres estats.

El «país català», si ara considerem aquesta expressió nua i sense rerefons fronterers ni divisions administratives, no comparteix la seva llengua amb cap altre país del món. En bona part, quan diem «llengua pròpia» volem dir això. No és un menyspreu a altres llengües que parlen, que també parlem, molts catalans d’aquí o vinguts de fora. No, és simplement que, el català, som nosaltres sols els qui el parlem.

Segur que ens sona aquesta frase del president Lluís Companys: «Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres.» Doncs el català, podem completar, només ens té a nosaltres.

Perquè, a Catalunya, «la llengua és el primer dels problemes polítics», deia Francesc Cambó fa gairebé un segle, i aquest cop no s’equivocava.

I un segle després, fa només uns quants dies el periodista Òscar Dalmau era taxatiu: «Qualsevol que es dediqui a parlar en públic hauria de dominar el llenguatge; no és que hauria: ha de dominar el llenguatge, com a un mecànic li demanes que sàpiga fer anar una clau anglesa.» (Potser l’Òscar no és qui dóna més bon exemple d’això que predica, però almenys n’és conscient.)

Quan es parla de fons d’inversió de capitals o d’assegurances, se sol distingir entre quotes, rendiments, aportacions suplementàries…, i «el principal». El català és el nostre patrimoni principal, més i tot que el territori. Perquè el territori a hores d’ara el tenim dividit, malmès, i d’una manera que és de mal arranjar.

En resum: ningú tindrà cura del català si no ho fem nosaltres, ara i quan tinguem un nou estat. No podem trobar que traslladem al nou estat una llengua descurada, desnodrida. No podem permetre que quan ja no hàgim de dedicar totes les energies a lluitar per aconseguir la independència, hàgim perdut el patrimoni principal.

Podrem pensar, tal vegada: «Ja trobarem un altre patrimoni.» Podrem pensar: «A Irlanda bé són independents i funcionen en anglès.» Podrem pensar coses d’aquestes. Però no ens agradarà haver de pensar-les si teníem a l’abast, com tenim ara, conservar un patrimoni i fer que les coses siguin d’una altra manera. I penso que la majoria no acceptem de cap manera que les coses puguin anar així. I ens passa això! Fa pena llegir segons quins escrits i escoltar segons quines expressions!

I a més, què voleu que us digui, una Catalunya sense el català ja no seria la nostra Catalunya, la terra i la cultura i la història i el desgreuge pendent i els avantpassats que tant van lluitar i pels quals batallem. Molts hem viscut anys en què Catalunya era un llumet encès al cor, iŀluminat gairebé exclusivament per la llengua que ens parlaven els pares i la família més pròxima.

A l’Assemblea Nacional Catalana no tenim un sol objectiu: tenim l’objectiu d’arribar a la independència, sí, però d’arribar-hi íntegres. Arribar a la independència vol dir arribar-hi vius. De què ens serviria anar fins a la riba d’Ítaca si hi arribàvem morts?

La feina de parlar i d’escriure la llengua pròpia tal com es parla i tal com s’escriu és de cada parlant. No hi ha una coŀlectivitat que parli el català. Som nosaltres, cadascun de nosaltres, tu i jo. Però especialment és feina de les persones que tenen alguna responsabilitat en el lideratge del procés.

A l’Assemblea, especialment, hem de parlar i escriure bé la llengua.

Assemblea, parla bé en català. Escriu bé el català. Assemblea, conserva la llengua. Conserva’t viva. Conserva viva Catalunya!

I arribem així íntegres, vius, a la independència del nostre país.

Xenophontos Kyrou paideias biblia e. = Xenophontis De Cyri institutione libri octo

Imatge de la pàgina 6 de “Xenophontos Kyrou paideias biblia e. = Xenophontis De Cyri institutione libri octo” (1613)

Anuncis