Anem endavant

A la llista de correu de la Sectorial de Traductors, Correctors, Intèrprets i Transcriptors, en Pere Saumell va enviar-hi un missatge que volem compartir.


 

Anem endavant, i molt de pressa des del meu punt de vista (Bé, tot el que diré a continuació, per descomptat, és des del meu punt de vista [doneu-ho per dit a cada paràgraf]. I, ja que hi som, no voldria de cap manera que s’interpretés aquesta reflexió com una mena de lliçó a ningú. És molt possible que molts de vosaltres em pugueu donar lliçons de moltes coses i que fins i tot em podreu contradir, amb menys paraules que jo, en el que diré aquí. Simplement aprofito l’avinentesa per clavar-vos el meu discurs post #DiadaNovamentHistòrica2014, que avui i ara em ve de gust adreçar a qui em vulgui escoltar, o llegir.)

Penso que avancem. Potser més lentament del que voldríem, tan acostumats com estem a desitjar i tenir? No ho sé. Però avancem, jo ho crec de debò, crec que no em deixo portar per l’eufòria (potser una mica sí que hi ha eufòria post #DiadaNovamentHistòrica2014, però us prometo que no he begut).

Si us en recordeu, fa només vint o trenta anys, quan hi havia alguna feta important a Catalunya (eleccions, posant per cas):

1) Aquí no venia ni sumpare [permeteu-m’ho] de fora d’Espanya. A tot estirar, els mitjans de fora que tenien corresponsal a Madrid ens l’enviaven i, com és lògic, venia amarat d’ideologia nacional(ista) espanyola, s’estava per aquí tres dies per cobrir la notícia, de passada anava a la platja si feia bo, al Museu Dalí de Figueres mucha bonito i potser a la Monumental o Las Arenas mucho bonita, després feia deu ratlles de manera desganada sobre les eleccions. I molt sovint allò ni sortia al seu diari o revista. I si sortia, eren (en una d’aquelles columnes botifarra de trenta ítems gairebé sense separacions) dues o tres ratlles: “The Conservative Party ha tornat a guanyar les eleccions regionals del nord-est de Spain, aquest cop sense majoria absoluta”.

Aquest any, si no vaig errat, han vingut 100 [o més?] corresponsals de fora d’Espanya, la majoria enviats directament des dels seus països i amb un cert coneixement previ del que està passant aquí i a Espanya, i molts amb connexions en directe amb les seves televisions i ràdios, i  publicaven immediatament les notícies a la pàgina web, la majoria a la portada o pàgina d’inici, i en alguns casos actualitzades cada mitja hora. Almenys un diari conegut internacionalment, The Guardian, ens ha ofert la publicació de fotos nostres!, sense filtres!, i amb comentaris en directe! Molta gent d’aquesta, em penso, quan torni a parlar de Catalunya o d’Espanya, o quan en parli algun dels seus companys i demani col·laboració a aquell company o companya que hi va anar quan hi va haver Der Grossen Diada, escriurà amb una mica més de coneixement de causa i per tant potser amb la informació bàsica sobre els vots anticatalans d’Espanya que allà els resulten tan rendibles, p. ex. O encara no aquesta dada específica, però tot arribarà.

2) Els corresponsals de la premsa espanyola que eren enviats aquí i que escrivien per als seus abecés, países, faros de vigo i companyia, i això era “la cosa esa de las elecciones de los catalanes, total si ya se sabe que ganará el Puchol, qué lata, si pido un café en español me entenderán?”, venien amb la crònica feta i enviada per telèfon, fax o correu electrònic segons les èpoques, i només els faltava omplir les caselles dels escons, (cosa que feien un cop que s’havia recomptat el 20% dels vots), i llavors ja podien anar a Las Ramblas.

D’aquests corresponsals, n’han vingut 100 (o més?), la majoria segurament bel·ligerants i amb els mateixos prejudicis, o més, de sempre, però interessats i, al final, espantats, de manera que no han tingut cap més remei que reconèixer [deixo razones, gacetas i similars de banda, que no sé què han fet ni m’interessa] que això havia estat bastant impressionant, encara que hagin dit, en força casos (suposo) que tots estàvem abduïts per Àrtur Mas. Han quedat impressionats especialment enguany, perquè venien amb el morbo i la idea gravada en pedra pómez que després de “lo de Puchol” aquí no sortiria al carrer ni sumpare [passeu-m’ho de nou].)

3) Era impensable que existís l’Assemblea Nacional Catalana, amb desenes de territorials esteses pertot (vull dir, tot el planeta), i associacions i grups i col·lectius i lobis que treballen sense descans també per tot arreu del món per presentar, explicar i si convé canviar la imatge que tenen en tots aquests països sobre Catalunya. És lent, però no parem i cada passa, cada conversa, cada visita és un pas endavant. O un cop de porta, però demà hi tornarem, fins que es doni.

O sigui, han canviat moltes coses. Perquè si ens hi posem una estona i hi rumiem una mica més, segurament a tots ens sortirien canvis que hi ha hagut, petits o grans.