Aplec llampec

Amb el desig de fer via cap a la independència d’una manera festiva, l’ANC s’empesca tot tipus d’accions lúdiques i atractives en les quals pugui participar tothom. Un exemple n’és l’anomenat flashmob, que fins fa quatre dies no sabíem què era.

Un flashmob –de l’anglès flash, «llampec», «fogonada», «instant», «de manera ràpida», i mob, l’escurçament de mobilization, «mobilització»– és, per tant, una mobilització espontània de persones que s’apleguen en un lloc públic concret per dur a terme una acció inusual amb finalitats reivindicatives, comercials, etc. i, un cop feta, es dispersen, de manera que l’escenari de l’acció queda com si res no hagués passat.

La primera acció d’aquest tipus es va fer l’any 2003 a Manhattan amb finalitats comercials i passà completament desapercebuda. A Barcelona, el 18 de març del 2012 es va organitzar l’anomenat Flashmob per la independència, que a les 12 del migdia omplí de gom a gom la plaça de Catalunya de gent amb estelades cridant «independència» per a deixar l’espai novament lliure al cap de pocs minuts.

Doncs bé, la traducció del mot en català –sapigueu que tot ho podem dir en català– ha estat registrada com a «mobilització espontània» o també «aplec llampec». Aquesta última denominació és la que hem divulgat en alguns dels escrits que les anunciaven, ja que la creiem molt adient, perquè transmet tota la intencionalitat i musicalitat de la llengua original.

La llengua no és sinó música, ritme, cadència, i cadascuna té una sonoritat pròpia. L’anglès té la particularitat d’estar format per una gran quantitat de monosíl·labs, i, quan l’hem de traduir a una llengua romànica, com la nostra, caracteritzada per mots més llargs, presenta moltes vegades l’inconvenient de no transmetre tota la musicalitat que conté una paraula o una expressió. La fórmula «aplec llampec», curta i rimada, veiem que compleix els requisits d’una traducció fidel i alhora fresca, divertida, que convida a participar en la proposta (proveu de repetir-ho: «aplec llampec, aplec llampec»… Oi que sona bé?).

No ens ha de fer por dir les coses pel seu nom català. Traiem-nos del cap la idea que barrejar en els nostres discursos termes en anglès, que molta gent, desenganyem-nos, no saben què volen dir, ens fa semblar més cultes, superiors als interlocutors. La nostra llengua té els recursos necessaris per a afrontar qualsevol discurs.

Fem nostres els nous mots; només així aconseguirem retornar al català la gran riquesa que l’ha caracteritzat sempre, malgrat les múltiples agressions que ha sofert i que encara pateix.

Màriam Serrà

(Article publicat originalment al blog de la territorial de la Sagrada Família: Què dius ara! Aplec llampec.)

Anuncis