L’Assemblea, el nou gran actor en la política catalana

Article escrit per Arturo Puente a CATALUNYAPLURAL.CAT (ELDIARIO.ES) el dijous, 27 de març 2014

 

L’Assemblea Nacional Catalana s’ha guanyat per dret propi un rellevant espai en el nou panorama polític que dibuixa el procés sobiranista

La rotunda capacitat de mobilització social, la transversalitat i les iniciatives de caire democràtic i pacífic són la carta de presentació de l’associació independentista

La petició d’il·legalització i l’ofensiva mediàtica en contra els ha fet guanyar suports i membres, que ja sobrepassen els 30.000

PlCataEstelada

Si alguna cosa demostra la força que el procés sobiranista català té al carrer és la puixança política de l’Assemblea Nacional Catalana. Les demandes d’il·legalització, els advertiments d’alguns partits o l’ofensiva mediàtica en contra són només combustible per al motor de l’ANC, l’associació independentista que s’ha guanyat per dret propi un paper central en l’esdevenir de la política catalana. A mig camí entre un moviment social i una organització política clàssica, l’Assemblea ha demostrat reiterades vegades la seva rotunda capacitat de mobilització, amb la convocatòria de la massiva manifestació per la independència de la Diada de 2012, que va precipitar l’inici del procés sobiranista en els òrgans oficials de la Generalitat, però sobretot, amb l’organització de la cadena humana que va recórrer el país de cap a cap l’11 de setembre de 2013. A tota màquina, en només dos anys de camí l’ANC no ha parat de sumar socis, suports i, també, crítics.

Des del seu naixement, l’Assemblea ha pressionat amb gran habilitat per a la consecució dels seus objectius, marcant les pautes i línies vermelles en l’actuació tant dels partits com del Govern i ha estat una de les peces clau per organitzar una ciutadania que, tal com mostren totes les enquestes, està convençuda de decidir el seu futur polític.

L’origen de l’Assemblea pot rastrejar-se en les consultes populars de caràcter no vinculant que es van dur a terme entre 2009 i 2010 en prop de 500 municipis. Aquell procés consultiu va ser el germen d’un ampli moviment que per a molts catalans va ser un punt d’inflexió. Teresa Mira és una arquitecta de Sabadell, de les d’ICV “de tota la vida”, que va entrar en l’Assemblea gairebé al mateix temps que aquesta naixia. Descriu amb vivesa la consulta independentista celebrada a la seva localitat, el 30 de maig de 2010: “Quan vaig anar a votar em vaig trobar gent de la majoria de partits democràtics de la localitat, i vaig entendre que això era un moviment social molt interessant i que anava més enllà de la política partidista”.

Les consultes, en què van participar unes 850.000 persones, van ser fortament criticades a Catalunya des del PP i Ciutadans, als quals es van sumar alguns sectors d’Unió i del PSC. Però la veritable bronca política va tenir lloc a Madrid quan el PP va acusar el govern de Zapatero d’haver permès consultes il·legals. Impermeable a la polseguera aixecada, la llavor de l’ANC ja estava plantada. Pocs haguessin apostat perquè arribaria a fer unes arrels tan fortes, si no fos perquè només uns mesos després d’aquelles consultes es produiria el fet que va redibuixar l’independentisme a Catalunya: la sentència del Constitucional que retallava l’Estatut. “Som una nació. Nosaltres decidim”, van cridar fins a un milió de catalans segons la xifra recollida per la Guàrdia Urbana el 10 de juliol de 2010 a Barcelona, en reacció a la sentència de l’alt tribunal. Havia nascut un moviment o, vist d’una altra manera, el vell moviment independentista català havia sobrepassat els seus propis límits.

El nou independentisme

“Jo no m’he tornat independentista”, afirma Teresa Mira. “Des dels meus temps de militància al PSUC, sempre he apostat per l’alliberament nacional de Catalunya. El debat és com s’interpreta això en cada moment. Crec que ara s’està donant una clara involució atès que s’està acabant amb la possibilitat d’una Espanya plurinacional. Davant això em van saltar totes les alarmes, i vaig reaccionar”. Una de les banderes més recognoscibles de l’ACN és la seva voluntat de transversalitat. Com Mira, moltes de les persones que participen en l’Assemblea militen en partits que no tenen clara adscripció independentista. “A Iniciativa hi ha federalistes que es pronuncien amb veu més forta, i independentistes que tenim menys veu. Convivim perquè anem en el mateix tren. El tema és decidir quina és l’estació més interessant per baixar”, assegura amb aplom.

L’ANC s’ha esforçat per ser una organització en què es pugui sentir còmoda qualsevol persona sense importar la seva posició ideològica al llarg de l’eix esquerra-dreta, i tant per als vells independentistes com per als nouvinguts. Per aconseguir-ho, l’Assemblea intenta no prendre partit en temes que no siguin d’estricta competència nacional, assumpte que els ha ocasionat fortes retrets. “Tenim clar que el nostre únic objectiu és la independenica”, explica el vicepresident de l’Assemblea Nacional Catalana, Jaume Marfany, “gairebé mai ens pronunciem en relació a altres temes, ni tan sols en els lingüístics, perquè això pot provocar divisions. És una cosa que de vegades critiquen fins i tot els nostres propis membres”.

Per Marfany, la idea de la transversalitat és bàsica. “Som conscients que els membres de l’ANC tenen diferents idees, encara que en la recerca d’un nou estat tots volem canviar la societat”, relata, tot i que reconeix que en ocasions és difícil dur a terme aquesta transversalitat. “Però -subratlla- és la nostra gran força”.

El nucli sorgit de les consultes municipals, format només per unes 200 persones, es va anar desenvolupant fins que al març de 2012 es va constituir com a associació davant 7.000 persones al Palau Sant Jordi. La seva cara visible des de llavors i fins ara ha estat Carme Forcadell, presidenta de l’Assemblea i reelegida el 8 de juny del 2013. L’objectiu amb què va néixer l’Assemblea va ser aconseguir la independència de Catalunya mitjançant eines democràtiques i pacífiques. Sis mesos després de la seva constitució, el setembre de 2012, l’ANC va convocar una de les manifestacions més massives que es recorda a Barcelona una Diada, sota el lema “Catalunya, nou Estat d’Europa”. Dos milions de persones, segons els organitzadors, o 600.000 segons la Delegació del Govern, van sortir al carrer per demanar la independència de Catalunya. Les grans manifestacions de l’onze de setembre mai havien tingut un missatge tan clarament independentista, i mai havien estat tan massives. Dues setmanes després, el president Artur Mas va convocar eleccions a meitat del seu mandat per començar un procés sobiranista. L’Assemblea s’apuntava un primer gol d’immensa proporció política. N’arribarien més, però aquell cop d’efecte va consagrar a l’associació com un agent molt a tenir en compte per la seva capacitat de condicionar la política institucional.

Moviment organitzat

Els 30.000 membres de l’ANC s’articulen territorialment en assemblees, més de 600 entre pobles i barris, a més d’una assemblea general que es reuneix cada any. Elegits pels territoris i l’assemblea general, 75 persones fan la funció de secretaris, entre les competències dels quals hi ha la d’escollir els 17 membres de l’executiva, que es troben un cop per setmana. A més de les territorials, hi ha assemblees sectorials, unes 50, organitzades per àmbits professionals. Hi ha assemblea de juristes, de docents, d’esports, d’economistes. Precisament aquesta última té encomanada una important tasca de generació de argumentari, tasca de pes en un moviment que té un important component econòmic i que proposa una idea, la independència de Catalunya, que freqüentment és qüestionada en termes de viabilitat econòmica.

“En l’Assemblea no sabem si definir-nos com un moviment o com una organització, així que hem acabat dient que és un moviment organitzat”, explica Marfany. El vicepresident de l’ANC es considera “un independentista dels del segle XX”. Tot el contrari a Miguel Ángel Escolar, treballador i militant del sindicat UGT i ex-militant del PSC, que assegura haver-se fet independentista fa poc. “Jo tota la vida he estat federalista. Però, com molts en aquest país, he arribat a la conclusió que el projecte federal no té viabilitat perquè l’altra banda, Espanya, no vol. No sóc qui per imposar un federalisme a qui no ho vol, però per aquesta mateixa raó, vull decidir sobre el meu futur”, argumenta Escolar, que es va afiliar a l’Assemblea fa un parell de setmanes, quan van començar els rumors de la demanda d’il·legalització que finalment es va materialitzar en un denúncia de Mans Netes davant la Fiscalia General de l’Estat, en la qual insten a declarar il·legal a l’associació i a emprendre un procediment penal per sedició. Una cosa que, recorden des de la Assemblea, només ha fet augmentar els suports.

Els cercles polítics de la capital catalana situen l’ANC a la cuina de tots els grans acords del procés sobiranista, una afirmació que Marfany desmenteix: “La pregunta acordada per la consulta no és la nostra. Si tinguéssim tant poder com alguns creuen, hagués sortit la que nosaltres proposàvem”. Del que no hi ha dubte és que l’Assemblea exerceix una tasca vigilant, similar a la d’un lobby, perquè el procés culmini amb la independència. Pocs dels desitjos que ha manifestat l’Assemblea no han acabat tenint un reflex institucional.

“En el moment en què se sàpiga que no es pot fer la consulta cal convocar eleccions com més aviat millor”, advertia el passat mes Carme Forcadell, presidenta de l’ANC i una de les persones que, sense ocupar càrrecs públics, major ascendent té en la política catalana. Forcadell, militant d’ERC, augmentava així la pressió sobre Mas perquè no esgoti la legislatura, davant la possibilitat que la consulta no s’arribi a celebrar. “Nosaltres apostem per la consulta, perquè és la millor manera perquè el poble expressi els seus desitjos”, asseguren fonts de l’ANC, “però això no vol dir que no haguem de preveure tots els escenaris possibles”. Amb la intenció d’anticipar els escenaris, l’organització pretén aprovar aquest mes un explícit full de ruta en què s’enumeren quatre possibles condicions en què aconseguir la independència: una consulta autoritzada, una consulta sense autorització, la convocatòria d’eleccions plebiscitàries o la suspensió dels òrgans públics catalans per part del Govern central. En qualsevol cas, l’ANC vol que es proclami el nou Estat Català el 23 d’abril de 2015.

L’Assemblea Nacional Catalana ha sabut situar-se com el motor social d’un procés sobiranista que la majoria de catalans desitja que desemboqui en una consulta. La tasca en què se centra ara l’ANC és que aquesta consulta, acordada per CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP pel proper 9 de novembre, s’acabi celebrant. “Si alguna cosa té interioritzada la societat catalana és el dret a decidir”, apunta Miguel Ángel Escolar, que considera que la consulta és l’única opció per solucionar el conflicte: “Quan la idea de votar és tan transversal, quan reuneix sindicats, associacions de veïns, organitzacions professionals, grups de diferents ideologies, una associació tan civil com l’ANC… és perquè això no és cosa d’un polític sonat, aquí hi ha una societat al darrere”.

Advertisements